Fa unes setmanes, l’escriptora i activista d’origen afganès Nadia Ghulam va visitar el nostre municipi. En el transcurs d’una emotiva conferència, va explicar com va arribar a Catalunya després d’haver de sobreviure durant anys fent-se passar per un home. I també va exposar quina és la realitat de l’Afganistan a dia d’avui. Una realitat marcada per les imposicions del règim polític talibà que condemna milions de dones a viure en silenci. De tot això en parlem amb ella.
Com vas arribar a Catalunya?
Vaig arribar a Catalunya l’any 2006. Necessitava diverses operacions per recuperar-me de les ferides d’un bombardeig durant la guerra. Posteriorment, vaig decidir quedar-me per poder començar una nova vida i contribuir a la societat afganesa i, sobretot, a les dones des d’aquí.
Quina és l’experiència més colpidora de la teva vida?
Créixer sense accés a l’educació. Durant 16 anys vaig viure en un món d’ombres, sense poder llegir ni escriure. Sentia una gran frustració perquè hi havia tot un univers de coneixement fora del meu abast. La meva única arma era un somni: un dia, ser capaç d’entendre els llibres i donar veu a les meves pròpies paraules.
Mai vaig perdre l’esperança ni les ganes de lluitar per allò que, per a mi era un privilegi inabastable.
Avui, poder llegir i escriure és molt més que una habilitat; és la realització d’un somni que em va sostenir en els moments més foscos.
Quins llibres has escrit?
Diversos, però el més conegut és “El secret del meu turbant”, una obra autobiogràfica en què explico la meva experiència fent-me passar pel meu germà durant el règim talibà. També he publicat altres llibres com “Contes que em van curar”, on recullo històries tradicionals afganeses, i “La primera estrella del vespre”, que parla de la meva família i de la relació amb les meves arrels.
La societat afganesa és diferent de quan tu vivies al país?
Ha canviat en alguns aspectes, però, tristament, continua atrapada en una situació molt difícil. Hi ha hagut moments d’esperança amb avenços en educació i drets, però actualment, amb el retorn dels talibans al poder, sembla que la societat ha retrocedit dècades.
I pel que fa a la situació de les dones?
És molt preocupant. Han estat excloses de l’educació secundària i universitària, i la majoria no poden treballar fora de casa. És una situació de gran opressió que silencia les seves veus i les priva d’oportunitats. Però les dones afganeses són molt resilients i mantenen viva l’esperança.
Com ajudes el teu país?
De diverses maneres. A través de l’associació Ponts per la Pau, treballem per donar suport a dones i nens afganesos, especialment en l’àmbit de l’educació i la capacitació personal. Organitzem projectes humanitaris que proporcionen recursos bàsics, suport emocional i oportunitats per a aquells que més ho necessiten.
A més, utilitzo la meva veu per sensibilitzar la comunitat internacional sobre la situació crítica a l’Afganistan mitjançant conferències, tallers i col·laboracions amb organitzacions.
La meva missió és construir ponts entre cultures i fer arribar un missatge d’esperança i solidaritat; demostrar que, fins i tot en les situacions més difícils, podem mantenir viva l’esperança i treballar junts per un futur millor.
Quin referents has tingut a la teva vida?
Els meus referents han estat les dones de la meva família i la meva mare, en particular. Ella em va ensenyar la força de l’amor, la resiliència i el sacrifici. També admiro figures que han treballat per la pau i els drets humans, com Sonia Ahmadi i Sara Nabil, que defensa l’educació per a les nenes, i persones anònimes que, amb petites accions, marquen la diferència.