Amb els ulls clucs i ple de mots el cap,
són les cinc en punt, i tinc fam i set.
El gat dorm al joc, el gos moix no en sap
i el cant del gall viu amb un so clar i net.
Què faig quan veig per tot la mort dels mots?
Uns quants: un, dos, tres, deu… i fins a cents.
Què cal fer amb les veus i no els caps cots!
En mig de la pau de la nit, què sents?
Soc com un nen gran que crec que tinc sort
doncs visc el verd del bosc i el blau del mar.
El sol surt i cau el dol per la mort;
tot i el cel gris, jo visc amb el meu far.
No és cap fotesa, tinguem visió:
la llengua no es pot balafiar.
Ens caldrà trobar el desllorigador
en aquest món on tot s’ha d’empeltar.
Manel Mateo