En uns moments tan convulsos com els que vivim la desorientació ens duu al desencís i, conseqüentment, a la inoperància. Ens cal anar a les arrels del que ens pot retornar la il·lusió i a l’acció positiva. He cercat aquestes arrels en dos llibres d’Stefan Zweig que tracten, respectivament, sobre dos grans humanistes: Erasme de Rotterdam i Michel de Montaigne. A principis del segle XVI Erasme representa l’encarnació de la saviesa, l’autoritat en qüestions científiques, poètiques, terrenals i espirituals. En aquell segle de foscor proclama el seu missatge de fe en la humanitat, o sia que el sentit, meta i futur del món serà viure menys el partidisme i més el comunitari, i així ser cada vegada més humà.
Montaigne (1533-1592), l’altre gran humanista i precursor del gènere assaig, és fill de l’afany cultural i artístic del Renaixement. Reflecteix el seu humanisme en reflexions com: “He vist a la meva època, cent artesans, cent pagesos més savis i més feliços que rectors de la universitat, i als quals m’agradaria assemblar-me més”. Per ell l’exercici més fructuós i natural del nostre esperit és la conversa. Zweig el cita dient que el savi consell de Montaigne serà un alleujament, car res ens protegeix més en una època de confusió i de bàndols oposats que la lleialtat i l’humanisme.
Josep Maria Boixareu Vilaplana
Llerona