És impossible oblidar aquella antiga i macabra història on l’escriptora Mary Shelley ens mostrava un doctor que recollia trossets de diversos cadàvers humans i els cosia entre ells fins acabar formant una criatura feta de teixits de diverses persones. I no content amb això aconseguia, mitjançant una curosa exposició a l’electricitat, donar vida a aquell ésser. Ressuscitar-lo. Al relat de Shelley, aquella sinistra criatura aconseguia escapar del laboratori del doctor i començava a caminar pels carrers, exhibint de manera monstruosa els trossos de carn dels diferents morts que formaven la seva pell.
Qui sap si aquell terrorífic i brillant relat sobre la criatura del doctor Frankenstein era una inspirada metàfora sobre el desenvolupament mental i emocional dels éssers humans. De fet, quan un comença a tenir certa edat, recordar el passat i revisar vells temps comença a ser un costum habitual. I en fer-ho, no resulta difícil observar a la nostra pell tots els trossets de les moltes persones -algunes vives, algunes ja mortes- que conformen els nostres teixits mentals i emocionals, la nostra forma de ser.
Amb l’edat, quan ens mirem per dins amb sinceritat, no és difícil trobar en alguna part de nosaltres aquell amic d’infància, aquell familiar que ja no hi és, aquella veïna simpàtica que ens portava a passejar de petits, aquell professor brillantíssim al que vam admirar tant, aquell company de joventut amb qui ens bevíem totes les birres del món, aquell amor que mai no ho va arribar a ser, aquell amor que sí que ho va ser però es va acabar…
Quan ens fem grans i ens mirem per dins tenim l’extraordinària sensació que un trosset de cada una d’aquelles persones ha acabat formant aquest ésser que som avui. I de la mateixa manera que passava al relat de Mary Shelley, aquest ésser té vida pròpia i, encara que sovint no ens ho sembli, passeja pels carrers lluint tots els teixits de les moltes persones pretèrites que han travessat la nostra vida.
Ka