Som a Baix el Pla. Hem vingut pel camí de Cal Toni. De veïns tenim can Rodoreda a l’est; cal Sant, al sud, i can Capella, al davant, al costat del Consell de Llerona.
Avui ens fan de memòria del temps Pere Maymó, cosí dels antics propietaris de can Carrasco, i la veïna Carme Pou, de can Capella.
Tot i que no sabem d’on ve el nom de la casa ni sabem si hi va viure un propietari Carrasco, en alguns documents llegim que tenia el número 40.
Segons el llibre Santa Maria de Llerona. Un poble amb arrels, de Joan J. Vallicrosa,* la primera referència d’aquesta casa es troba amb el nom «Oliu dit Ventallol? (s. XVIII)» i «Baldiri Roca i Bentallol? (s.XlX)». El nom de can Carrasco el documentaríem, doncs, en la primera meitat del s. XX.
Reculem en el temps i anem primer a can Poses, ja que en Pere Pocurull Roqueries era un dels cinc germans del matrimoni de Josep Pocurull Ballús i Teresa Roqueries Lloreda: Joan, Maria, Pere, Angeleta i Isidre. En Pere o Peret (1902), com n’hi deien, es va casar amb Maria Torruella Cors (1906), que venia de l’Ametlla del Vallès, i van tenir dos fills, en Josep i en Jaume. Suposem que el matrimoni va viure primer a Canovelles, ja que el primer fill hi va néixer l’any 1929. En el padró d’habitants de 1936, consta que fa sis anys que en Peret, la Maria i en Josep viuen a can Carrasco, número 40, de Llerona.
L’any 1924, a can Carrasco, hi trobem empadronats: Josep Rof Oliveres (1852, veí de la família); Maria Cors Delhom (1872) i la família Andrés Rof Cors (1893), Mercedes Viure Pou (1898) i el seu fill José Rof Viure (1922). Segons el padró, tenia 7 habitacions.
La casa sembla que és molt antiga. La van comprar els germans Josep i Jaume Pocurull Torruella a Jaume Jordana Roqueta, de can Jordana, de la família de can Periques, l’any 1982. Jaume Jordana estava casat amb Angeleta Pocurull Roqueries, germana d’en Peret i filla de can Poses.
Quan es va fer aquesta compravenda, els terrenys del costat de la casa, dos camps, els van comprar els veïns de can Rodoreda i cal Sant, perquè els germans Josep i Jaume només volien la casa.
«Aquí a Llerona hi estaven molt a gust», ens explica la Carme, i tot i que es veu que els van proposar d’anar a viure en un pis a Bellavista, ells es van estimar més no marxar de Llerona i quedar-se a can Carrasco.
En Pere Pocurull i la Maria Torruella van viure a Can Carrasco fins que ens van deixar, primer la Maria; després, el seu marit Peret; més tard un dels fills, en Jaume (l’any 2002), i més endavant en Josep (l’any 2014). Van morir sense descendència i van deixar la casa a la Carme Pou, de can Capella, que la va vendre als nous propietaris: Quim i Joana, i Xavi i Núria, l’any 2017.
La casa era molt gran. Tenia una planta baixa i una primera planta amb un terrat i set habitacions. S’hi entrava per un portal d’arc rodó. Hi havia l’entrada del menjador, amb una taula que la Carme conserva i que ens diu que és «la taula en què es trien les mongetes per a la Festa de la Mongeta del Ganxet de Llerona, la de can Carrasco», i l’entrada de la cuina, amb una llar de foc. L’escala conduïa a les habitacions de dalt. A l’esquerra hi havia les quadres i corts de porcs, i la cort del cavall. Al costat de la casa hi havia un hort petit que encara hi és. No tenien era, però sí un paller.
«A can Capella teníem era i venia la màquina de batre», ens explica la Carme. «Recordo com es col·locava un tub llarg des de casa que travessava la «carretera» o camí de cal Toni, perquè abans no hi passaven mai cotxes, i feien el paller davant del pou de can Carrasco. Per això la terra d’allà és tan bona, perquè és terra de paller.»
Em fa gràcia com la Carme anomena el camí com a «carretera». Jo li dic que la carretera és la que va a l’Ametlla i em diu que sí, però al cap de poc, ja em torna a parlar de la «carretera» de darrere de can Carrasco.
A can Carrasco vivien de pagès.
La Carme ens diu que tenien un camp cedit a can Màrgens on hi conreaven. Hi anaven a collir patates amb el carro i el cavall.
«Quan en Josep va deixar can Màrgens, treballava a can Rodoreda escurant corts i també tenien porcs a can Carrasco. Així tenia un petit jornal.
«Encara recordo quan la Maria feia foc en ple estiu, perquè no tenia butà i només tenien el fogó de carbó o el foc a terra. Devien ser als anys setanta. Quan tornava de collir patates, cap allà les dotze del migdia, havia de fer el dinar i a fer foc. Amb aquella calor!», diu la Carme.
Quan pregunto on acostumava a anar a comprar la Maria, la Carme em diu que «acostumava a comprar a can Pep». També anava a vendre conills a Granollers amb el cotxe de línia Santa Digna.
Tant en Pere com la Carme em descriuen en Josep com una persona prima. M’ensenyen una foto de quan estudiava amb el mestre Masses amb tota la classe.
«En Josep es cuidava més del pare», diu la Carme.
«En Jaume era més baixet i una bellíssima persona, diu en Pere. «Tant de fesomia, de caràcter, com d’idees ens assemblàvem molt», diu en Pere. «De grans ens trobàvem i anàvem a fer un volt a Granollers o fèiem alguna sortida. Ens aveníem molt.»
Ens expliquen que en Jaume era mecànic i va treballar al Taller Pujadas de les Franqueses. «Sortia de ben matí i a vegades no tornava fins al vespre, perquè dinava amb una correguda i tornava al taller», explica en Pere. Va treballar-hi fins que van tancar.
A sota el terrat de la casa en Jaume s’hi havia construït un petit taller. Fins i tot hi tenia un fossat.
«A vegades, en Lluís, el meu home, li deia que s’havia de canviar l’oli del tractor i en Jaume li ho feia, encara que fos diumenge», recorda la Carme. Expliquen que era molt meticulós amb les eines. «Les conservo totes», diu la Carme.
«També l’Isidre Jordana venia aquí a arreglar la moto que tenia», diu en Pere.
Es pot dir que a can Carrasco hi havia el taller de Baix el Pla.
Sabeu que can Carrasco encara té assignada mitja hora de rec de Can Bou? I és que abans, tot era molt diferent.
La Maria anava a rentar la roba al rec de Cal Sant. Allà hi havia un safareig.
Ara la casa s’ha reformat, perquè hi viuen les dues famílies Boix Aumedes i Vela Gascón, propietaris actuals, que han vingut a viure a Llerona, perquè Llerona els agrada. Miren de conservar la casa al màxim i han decidit conservar-ne el nom, també.
La «carretera» o camí de Cal Toni era un antic camí de terra i pols que es va asfaltar. Ja no hi podrien passar el tub de la màquina de batre de can Capella a can Carrasco sense obstaculitzar el trànsit de vehicles que hi ha.
Gràcies, Pere Maymó i Carme Capella per fer-nos de memòria del temps de can Carrasco, en nom de la família Pocurull Torruella, i gràcies a les famílies Boix Aumedes i Vela Gascón per ajudar-nos a conservar el record d’aquesta casa. Per molts anys!
Montserrat Pocurull Roca