Aquest text no va de política. No va d’independentisme català ni de patriotisme espanyol, no va de dretes ni d’esquerres, ni de fatxes ni de comunistes… no va de res d’això. Només vol ser un petit retrat, esbossat amb un somriure, de com percebo els orígens d’això que es va acabar anomenant el Procés Català.
Entenc que tot va començar el 2009 quan un alcalde d’una petita localitat del Maresme, potser en una sobretaula, tot fent cafès amb companys i amics, va tenir la innocent idea de fer una consulta; la idea era preguntar als habitants de la vila si els agradaria que el nostre país esdevingués un estat independent. La consulta es va fer i, de manera inesperada, moltíssims pobles de l’entorn van començar a copiar el mateix model de consulta entre els seus habitants; un model que va connectar de manera extraordinària amb cert sentiment nacionalista -per part d’uns- i amb una presumpta sensació de repressió estatal -per part d’altres-. Un cop acabades totes les consultes locals, va aparèixer el desig de fer la mateixa consulta a tots els pobles del país alhora.
I així es va fer en dues ocasions (2014 i 2017). Les conseqüències les coneixem tots; polítics d’altíssim nivell represaliats i empresonats, polítics fugats vivint a l’exili, persecucions policials per tot Europa, un judici que es va acabar convertint en el més important, complexe i mediàtic que mai s’ha fet a l’Estat, milers de represaliats pendents d’altres judicis, nits d’aldarulls violents a Barcelona, nits d’aldarulls violents a Madrid i, finalment, un president de l’Estat Espanyol investit sota el consentiment i vigilància del principal responsable de la darrera consulta, actualment exiliat a Waterloo.
Avui, 14 anys després d’aquella primera consulta, em ve de gust aturar-me a pensar en aquell alcalde que, possiblement entre cafès de sobretaula, va encendre la primera guspira d’aquest batibull tan gros. Em pregunto com es deu sentir quan recorda aquella primera gesta amb els veïns de la vila i quan reflexiona sobre com s’han desencadenat les coses a partir de tot allò. M’impressiona observar l’immens poder que pot arribar a tenir una bona sobretaula amb amics, quan una idea boja i brillant es pot acabar convertint en una realitat que, per sorpresa de tothom, acaba superant qualsevol expectativa imaginable.