L’Anna Ballbona és una escriptora i periodista originària de Montmeló. És l’autora del llibre de no ficció Elles competeixen (Ara Llibres, 2022), on recull el testimoni d’una vintena de dones vinculades al món de l’esport. Noms tan populars com el de Gemma Mengual, Alèxia Putellas, Laia Palau, Olga Viza, Laia Sanz o Núria Picas es complementen amb el d’altres esportistes molt menys conegudes, per fer un retrat sobre la situació de l’esport femení.
A mitjans de novembre, Ballbona va visitar la Biblioteca Municipal de Bellavista per impartir una xerrada i va aprofitar per compartir amb Garbuix algunes de les seves impressions al voltant de com actuen els rols de gènere en el món de l’esport.
Com vas arribar al periodisme?
Per la curiositat i les ganes enormes de conèixer i d’escriure històries. Després algunes agafen forma d’article periodístic i d’altres de novel·la o de poesia.
Què hi trobem a Elles competeixen?
Històries creuades de nenes, noies i dones que han practicat esports molt diversos o que hi han fet feina des d’àmbits propers: periodistes, àrbitres, entrenadores… Faig un retrat calidoscòpic de reconeixement a trajectòries, experiències i impressions extraordinàries a partir d’una vintena d’esportistes i professionals de l’esport, de totes les edats i disciplines. Algunes en actiu, d’altres a l’inici de la seva trajectòria i també de ja retirades.
Però el llibre no només va d’esport.
Volia aturar-me en llocs de l’esport que van més enllà del resultat i les fites més mediàtiques. Temes com la salut mental, la maternitat, la passió per la competició i les condicions en el dia a dia de la pràctica esportiva, els obstacles i les discriminacions de gènere, el paper de les pioneres, els somnis i les il·lusions en solitari, o en silenci, que persegueixen moltes d’elles i la transformació que ha experimentat l’esport femení travessen el llibre.
D’on surt la iniciativa d’escriure Elles competeixen?
Va ser un encàrrec de l’editor Miquel Adam, que aleshores treballava a l’editorial Ara Llibres. Em va donar plena llibertat per tractar l’esport femení com volgués. Això em va esperonar a fer una feinada de prospecció ingent, amb molta més documentació i entrevistes de les que apareixen al llibre. I alhora, em va permetre trobar el meu camí d’escriptura: barrejar les històries de diferents professionals de l’esport i igualar totes les experiències, siguin conegudes o inèdites.
Com vas seleccionar les persones a entrevistar?
A partir d’una tasca prèvia de documentar-me i de contactar amb persones clau, com la periodista Olga Viza o la professora i doctora d’INEFC Susanna Soler. També tenia clar que volia testimonis molt diferents i contrastats entre si, sense defugir la proximitat; és a dir, he jugat amb històries i testimonis que podien semblar més menuts, per menys coneguts, però que igualment tenien molta força.
De tots els testimonis quin et va impressionar més?
Un munt! Et diria que totes, per raons diverses. Cada entrevista, cada conversa era una sorpresa! I això és el que he intentant transmetre amb el llibre, aquest meravellament. Personalitats menys mediàtiques com l’aleshores portera del BM Granollers Nicole Wiggins, o la jugadora de bàsquet del Cadí la Seu, Laura Peña, em van cridar molt l’atenció per com de clares tenien les coses, per l’entrega i l’obstinació que transmetien.
Hem d’aconseguir que el futbol femení s’acosti al masculí?
Què vol dir jugar o córrer com un home o com una dona? Per començar, si parlem de joc, de pràctica esportiva, cal deixar de comparar-nos amb els homes, deixar d’agafar l’universal masculí com a mesura de totes les coses. Prou paternalisme hi va haver quan la selecció espanyola va guanyar el Mundial de futbol! Cal facilitar les millors condicions d’entrenament per a les futbolistes i per a les esportistes en general. En el llibre explico situacions flagrants -en el rugbi, en la gimnàstica- en què les dones han d’entrenar en condicions pitjors que els homes.
Sobre el futbol en concret: és un negoci turbocapitalista, això no es pot obviar, com tampoc que ara s’hi ha vist un nínxol de mercat. En tot cas, hem vist com les futbolistes s’erigien en un valor polític i moral que els futbolistes han defugit.
Per què és important que les dones s’incorporin a l’esport de competició?
Per la mateixa raó que és important que hi hagi escriptores, doctores, advocades, empresàries, artistes, mecàniques o pageses. Per ensenyar que el camp és obert i que les barreres de la discriminació de gènere són una construcció imposada i han de desaparèixer. L’important és que cadascuna de les petites pugui saber que aquell camp, l’esportiu o qualsevol altre, també el pot trepitjar i també hi pot fer camí. Per tant, cal derrocar un primer equívoc: el fet de passar-s’ho bé amb el joc i la competició, en el sentit més primigeni, no és un patrimoni masculí.
La igualtat entre homes i dones passa per la igualtat en el món de l’esport?
Molts àmbits de l’esport són encara uns llocs on el masclisme s’ha fet fort i ha campat durant anys al seu aire: des de la manera de practicar l’esport fins a les directives o la manera d’explicar-lo. Per què hem tolerat el llenguatge violent en l’esport o per què és tan difícil trobar dones dirigint federacions esportives?
Ets mare? Quin esport practiquen els teus fills?
El meu fill petit farà l’esport que més li plagui, que crec que és la manera d’agafar gust per la pràctica esportiva, bàsicament per passar-s’ho bé i relacionar-se amb alegria amb els altres. A Elles competeixen hi apareixen una colla de disciplines minoritàries, o senzillament disciplines que no són el futbol, que han proporcionat moments de plenitud vital a les esportistes que les han practicat. Aquesta és la gràcia.
Quins són els teus propers projectes?
Tinc una novel·la entre mans, en la que què espero treballar a fons.