Hi ha un petit monstre dintre teu. I ho saps. De vegades s’amaga dins del teu estómac, de vegades sobre el teu clatell, de vegades a l’espatlla. Alguns cops sembla simpàtic, un petit dimoni entremaliat que corre pel teu cos, jugant a torturar-te. Altres cops mostra la seva pitjor cara, el seu pitjor geni, i et crema la pell per fora i per dins.
Molt sovint juga a aturar-te, a demolir-te. Vol que no facis res, que et quedis mort al sofà, menjant desenes i desenes de bosses de patates olioses. Vol que no treballis quan has de treballar. Vol que no et llevis quan t’has de llevar. Vol que no vagis al gimnàs, que no estudiïs, que t’abandonis estirat en qualsevol racó de l’habitació.
Altres cops només vol jugar a molestar-te una mica. Fa que et piqui una orella, o la punta del nas, o el palmell de la mà. Juga a donar-te mal de cap, només per emprenyar-te una miqueta. I algunes nits es posa, forçut, a aixecar-te les parpelles dels ulls, per evitar que puguis dormir. No li tinguis massa en compte, potser només vol jugar.
De vegades vol que tinguis por de la foscor, dels llamps, dels trons, de la gent, dels animals, dels espais tancats, dels llocs molt alts, dels amors i dels desamors. Vol que tinguis por de tot i de tothom. Voldria que beguessis i beguessis fins a caure rodó. Voldria que devoressis sexualment tot allò que passa pel carrer, inclosos els fanals. Voldria que fessis mal a totes aquelles persones que et semblen terribles, i de vegades també a aquelles persones que tant t’estimes.
Hi ha un petit monstre dintre teu. Ho saps. Però potser la majoria de cops només vol que li tinguis por. O potser que et converteixis en el seu amic. T’amenaça sovint, però en el fons mai va més enllà de certs límits. Potser l’únic que vol és cridar-te l’atenció, que l’estimis una mica. Potser tot plegat només és un joc innocent, una estranya història d‘amor dintre teu, un petit amic incomprès que plora i crida perquè té ganes que l’abracis, que juguis amb ell.
KA