Avui ens fa de memòria del temps Carme Cors Marquès, que ens diu que si la deixen farà noranta anys, i que ens recordarà casa seva, can Paulo. És encantadora i té una memòria excel·lent! Per veure de quina casa parlem, m’agafa el mòbil i m’ensenya la foto de la casa actual. Ella ha fet un esbós del que té a la memòria de com era la casa, perquè dibuixa molt bé, i m’ensenya la torre i em diu «La meva habitació donava a la finestra d’aquesta torre. Jo veia tot el poble de Llerona i l’església des d’allà».
Reculem en el temps! Som a Baix el Pla i hem agafat el camí de Can Toni, fins al barri de can Tries, conegut així perquè de la casa de can Tries se’n desprengueren les parts corresponents a can Paulo, a can Roqueries Vell i a can Rodoreda Vell. Al costat hi ha can Tomàs i un xic més enllà, can Llampalles.
Can Paulo era una masia peculiar, perquè tenia i té una torre circular alta. «És una torre que no es veu des d’enlloc. Potser des de can Llampalles i prou», ens diu la Carme.
En el llibre Santa Maria de Llerona. Un poble amb arrels, de Joan J. Vallicrosa,* es diu: “la torre rodona de defensa […] que avui pertany a can Paulo. La gent gran del pla li manté el nom de torre de Sant Pere […]. La seva finalitat seria protegir la casa i, tal volta, la Via Mercadera, que passava a prop […].”
La casa ha de tenir més de tres-cents anys.
D’on ve el nom de can Paulo? Algun propietari Paulo? No ho sabem pas. En una escriptura de 1910 trobem que en diuen can Paulo del Pla i que l’identifiquen amb el número 55, però no en tenim més informació.
Els pares de la Carme, Margarida Marquès Girbau, de ca l’Esteve, i Joan Cors Llonch, de can Paulo, van venir a viure a la casa quan l’avi Jaume Cors Delhom es va morir i l’àvia Teresa Llonch Serra es va quedar sola. «El pare va fer de mosso a can Jovany des de molt petit i quan es va casar amb la mare van viure un temps a can Pous de Baix, abans de venir a can Paulo», explica la Carme.
«Jo sempre he estat “la nena de can Paulo”. Els meus germans els deien “Jaume” i “Isidro”, però per a mi no hi havia nom», diu enriolada.
Quan li pregunto pels records que té de la casa em diu que tenia una portalada molt gran, que encara s’ha conservat, dues finestres grosses i dues de petites a dalt. «La mare cada dia espolsava els llenços al pedrís de la finestra», recorda. «A la torre hi havia el galliner amb les gallines. El cavall el teníem dins de la casa, a sota la torre, i també allà hi havia el celler de vi. La casa era gran, però tenia poques habitacions. La mare sempre havia fet el pa, perquè teníem forn de pa i pastera. El foc a terra sempre estava encès. Per cuinar agafàvem brases del foc i les posàvem als fogons de carbonet. La mare, com que feia de mocadera, quan tenia molta feina em deia: “quan la busca sigui aquí, ja pots tirar l’aigua a l’arròs”. La quadra llindava amb can Rodoreda. Totes les cases es tocaven.”
M’explica la Carme que a can Paulo vivien de pagès. Tenien porcs, vaques, conills, gallines i un cavall per llaurar. «La mare es cuidava del menjar i treballava de mocadera. A Llerona hi havia dues mocaderes, la mare i la de can Minguet. La mare anava a moltes cases: a can Parets, a can Màrgens, a Can Casanovas a fer botifarres… i el divendres feia de mocadera a ca l’Elvira. Treballava molt. Abans gairebé cada casa feia la matança del porc. El “matarife” o matador era el Gregori i en Pepet de can Xerric. Pensa que hi havia hagut tres matadors a Llerona! El Pep de cal Xerric sabia esmolar els ganivets molt bé! El pare sempre era al camp, a la vinya, als avellaners de ca l’Esteve o a la vinya de Marata. També era caçador», ens diu.
«Jo anava en bicicleta cada dia per can Llampalles, can Patusca i cap a cal Serrat, la primera casa de la Garriga, on aprenia a cosir. En vaig aprendre molt de la modista. Ella deia que era una “modista de secà”, perquè en sabia molt, però no tenia títols. Jo era el seu maniquí o emprovadora. Si s’havia d’anar a buscar galó a la Garriga, hi anava amb una condició, que la Maria em deixés una tovallola per anar al balneari. M’agradava molt! Allà donaven sabó, però havies de portar la tovallola. A casa no hi havia cap banyera i només ens podíem banyar en galledes. Teníem comuna i prou. Recordo que l’aigua del pou era fresca a l’estiu i calenta a l’hivern, i quan omplíem el safareig per rentar, m’hi posava amb un viso. M’agrada molt l’aigua!», comenta la Carme.
«La llet, la portàvem a can Capella, perquè era el punt de recollida. Hi posàvem l’etiqueta i un camió la passava a recollir.
»També recordo quan anàvem a collir avellanes amb el meus germans.
»La riera es passava per una passera de fusta, però si venia molta aigua, s’emportava la passera de can Diego i havíem d’anar pel pas de la Creu.
»També recordo que el pare caçava crancs i peixos a la resclosa de Rosanes. Eren tan negres i quedaven tan vermells quan es coïen!
»Vaig anar a col·legi amb el mestre Masses i quan va plegar vaig anar a les monges, amb la bicicleta del meu germà, perquè abans no hi havia bicis de noia.
»Alguns matins anava a buscar herba per als conills i a la tarda, a cosir sempre.»
Un diumenge, a La Unió de Granollers, ens diu que va conèixer qui seria el seu marit, Josep Bufí Brutau, i de can Paulo de Llerona va anar a viure a can Bufí de Corró d’Avall. Ens explica que la Carme de can Roqueries sempre li deia «quan et casis, et regalaré una gibrelleta», perquè abans només hi havia comuna a les cases, i «quan em vaig casar, em va regalar la gibrelleta, colònia i cent pessetes, que aleshores era un regalàs!», exclama! La Carme i el Josep van tenir quatre fills: en Salvador, en Joan, la Montse i la Maria. «Els nets m’han ensenyat a fer anar al mòbil, perquè han marxat a fora a estudiar», explica. «Cada dia ens passa un whatsapp a tots», diu una de les netes.
La Carme diu que quan van tornar fa poc a can Paulo, ara amb nous propietaris, va estar contenta de poder-hi entrar i de recordar com era i com és ara la casa. Conserva les fotos en el mòbil i se les mira amb molta il·lusió.
La Carme té una energia digna d’admirar i la neta ens diu que juga al Paraulògic i tot, però com que escriu les paraules tal com sonen, algunes no les troba.
És un privilegi haver pogut parlar amb la Carme de Can Paulo i d’haver fet memòria de festes majors d’abans, de les botigues de can Gregori o de can Pep, i fins i tot del temps de guerra i dels tiquets de racionament.
Quan marxo, m’ensenya una foto dels pares i dels germans amb un paller enorme a l’era de can Paulo. Gràcies, Carme i gràcies Juan Moya, nou propietari de can Paulo, per haver-nos fet de memòria del temps d’una casa amb tants anys d’història i per haver compartit aquests records. Per molts anys!
Montserrat Pocurull Roca