Vigília de Sant Jordi a la tarda, el porxo de davant de la llibreria l’Espolsada fa molt de goig. L’Espolsada hi ha convocat vuit il·lustradors/es. La Roser Capdevila, la mare de Les Tres Bessones, aplega una multitud de gent; persones de totes les edats –infants, mares i pares, àvies i avis- fan cua perquè els dediqui algun dels seus llibres. La Roser conversa amb tothom, amb un somriure i una energia envejables. Garbuix no ha volgut deixar escapar aquesta oportunitat per conèixer-la de més a prop.
És la primera vegada que vens a les Franqueses?
Sí, és la meva primera vegada. Ha estat un pre Sant Jordi impressionant i que des d’aquesta fantàstica llibreria que teniu a les Franqueses hagin apostat pel conte infantil i l’àlbum il·lustrat és entendre que els més petits seran els futurs lectors i que per Sant Jordi totes les edats importen.
En quin moment vas saber que et volies dedicar a dibuixar?
Des de sempre, la meva mare deia que vaig néixer amb un llapis a la mà.
Quants anys fa que t’hi dediques?
He dibuixat tota la vida. Però dedicar-me professionalment a la il·lustració de contes va ser als anys vuitanta. Vaig anar tard, ja tenia 40 anys.
Recordes quin va ser el primer dibuix que vas publicar?
En un llibre? El Llibre de les bèsties, de Ramon Llull.
Les Tres Bessones han recorregut tot el món i segueixen essent un gran referent. Com ho has viscut?
Estic molt contenta de la història de Les Tres Bessones. Tot va començar amb els llibres; se’n van vendre a tot Europa, als Estats Units i al Japó. Allò ja va ser un èxit. En aquell moment no m’hauria pensat mai que faríem una sèrie, i tot el que vindria després. Però em van venir a buscar de Cromosoma, i he de reconèixer que la televisió té un poder especial; sobretot en aquells anys! És una finestra oberta, o dues o tres, a cada casa.
Els nens d’avui encara miren Les Tres Bessones, perquè va marcar els pares i ells ho ensenyen als fills. Encara em para gent pel carrer, il·lusionada, demanant-me si soc la mare de Les Tres Bessones. És curiós, però hi ha gent que em diu que va descobrir Leonardo da Vinci o algun altre personatge històric per la sèrie, i que després, quan el va estudiar, sabia de què tractava gràcies a nosaltres.
Què va significar per a tu compaginar les tres bessones a casa i a la feina?
He treballat molt. He tingut un treball que per a mi ha estat un regal. Ha estat intens, i he anat de bracet de molts bons professionals… Quan va arribar el màxim volum de feina les meves filles ja eren totalment autònomes. A casa sempre he tingut ajuda i elles de ben petites ja col·laboraven amb les coses de casa. I he de dir que sense el Joan, el meu marit, res hagués estat possible!
I la Bruixa Avorrida, com va néixer?
Hi va haver un moment que estava tipa de fer els llibres que fèiem de les bessones. Ja havíem fet que les bessones anessin a l’escola, al mercat, es divertissin… Vam fer nou títols així, i ja no em venia de gust fer-ne més. Però l’Editorial Planeta, que estava molt contenta de com funcionava la col·lecció, ens van proposar de continuar. Ens van dir que seria bo inventar-nos un nou personatge, per jugar amb el món de la fantasia. I pensant-hi amb la Mercè Company se’ns va ocórrer la bruixa. Amb ella podíem jugar a anar de la fantasia a la realitat. I així ens vam engrescar a continuar amb aquesta història. Tot, gràcies a l’aparició de la Bruixa Avorrida. I paral·lelament es va fer un spin off de la Bruixa amb els textos d’Enric Larreula. La inspiració per crear el personatge de la Bruixa és una mestra que vaig tenir, Doña Pilar… , que em prohibia dibuixar. Res a veure amb les mestres d’ara!
Com han portat les teves filles el fet de ser “Les Tres Bessones”?
Bé! Quan es va fer el primer conte elles ja tenien 13 anys. I amb la sèrie ja eren grans. Han estat font d’inspiració i ja està. Però elles contentes!
A part de Les Tres Bessones quines altres feines t’agradaria destacar de la teva carrera?
La moltíssima feina que he fet per França; durant molts anys vaig estar col·laborant amb la revista “Pomme d’Api” amb les històries de la Família Choupignon. I al Japó, els contes de la Girafa Palmira (una Girafa que s’escapa del zoo de Barcelona, cercant una vida digna i feliç).
A quantes llengües t’han traduït? Com et fa sentir ser l’autora catalana més traduïda?
Unes 35 llengües. Evidentment m’omple de felicitat. Em fa sentir valorada i que he fet bona feina!
L’any 2022 reps la Medalla d’Or de la Generalitat de Catalunya. Quin premi de tots els que has rebut t’ha fet més il·lusió?
A mi em dona energia per a continuar, que soc molt gran, ja tinc vuitanta-quatre anys. Quan era més jove també em feia il·lusió, però ara me’n fa més. Sempre és un honor que et reconeguin per la feina que has fet, sigui quin sigui el premi. El sol fet que hagin pensat en la teva persona ja m’omple d’il·lusió. Benvinguts tots els reconeixements!
Com creus que han de ser els dibuixos que miren els nostres infants?
Jo penso que el conte no cal que sigui totalment pedagògic, ni molt menys. El conte ha de divertir, però ha de tenir dignitat. De vegades sembla que per als nens tot cola i jo crec que això és un gran error. Per a mi, el conte ha de ser digne, divertit i amb qualitat.
Com podem fer-ho per enganxar els nens i nenes a la lectura?
Seguir fent el que fa l’Espolsada, apostant pel conte infantil de qualitat. I tenint clar que per als nens no tot s’hi val.
Segueixes dibuixant? Utilitzes eines digitals o segueixes amb el llapis?
Sí, segueixo dibuixant però per a mi, amb el llapis a la mà. Faig un diari il·lustrat on cada dia intento fer un petit dibuix sobre el que m’ha passat, i si no m’ha passat res que pugui explicar tiro de les notícies del dia… sempre des de la ironia.
Què significa per a tu dibuixar?
És vida. Per a mi, dibuixar és respirar. El dia que no dibuixi és que estaré morta. Però, sobretot, quan em mori que em deixin un llapis i un quadern al costat, per si de cas…
Hi ha alguna il·lustració que tens pendent de fer?
Cada dia tinc una il·lustració pendent. I que per molts anys pugui ser així.