Molta gent no ho sap, però una part molt considerable de les músiques comercials que durant molts anys hem consumit ha estat pensada i planificada en despatxos. Bona part de les cançons que hem escoltat i comprat les darreres dècades han estat peticions d’executius que encarregaven cançons al compositor de torn perquè les desenvolupés el productor de torn i les acabés cantant el nen maco o la nena maca recent sortits de qualsevol concurs televisiu o de qualsevol sèrie d’èxit.
El concepte sovint ha estat molt clar: els consumidors som imbècils i necessitem productes de merda prefabricats de manera infantil, que requereixin un procés mental més aviat nul i que facilitin una digestió immediata. L’objectiu: que tots acabem comprant de manera compulsiva i visceral milions de cançons puerils sense gairebé cap valor artístic.
Però de sobte apareix a Sant Esteve Sesrovires una noia que s’acaba convertint, a pols i mitjançant molt treball, en una brillant estrella mundial i aconsegueix capgirar tot això. Només cal escoltar el seu tercer àlbum -Motomami (Columbia Records, 2022)- per descobrir-hi setze cançons estranyes, amorfes, desordenades i caòtiques. Cançons produïdes fora de tota lògica reconeguda en el mercat.
Els consumidors som imbècils, sí. Massa sovint. Però de sobte, una artista immensa com Rosalía ens ofereix un seguit de cançons estranyíssimes i aconsegueix omplir desenes de pavellons de persones de totes les edats, de tots els estrats socials, de totes les professions, de totes les tendències culturals imaginables. I tots aquells milers de persones canten, criden i ballen totes aquelles cançons tan caòtiques amb tota la passió del món, com si els hi anés la vida.
No calia que ens venguessin merda durant tants anys. No calia que ens fessin música gairebé infantil prefabricada en despatxos. No calia que ens dissenyessin cançons adreçades a persones amb limitacions mentals. Només calia que ens venguessin l’art -l’art de qualitat, l’art creatiu de debò, l’art que fa pensar- amb enginy, amabilitat i bones paraules.
Al final, tots som motomamis i motopapis.
Ka