Roma i Nàpols

Per la pandèmia, per la manca de confiança en les línies aèries, per la mandra, per altres excuses a escollir…El fet és que des del 2019 no sortíem a l’estranger amb la família. Pel pont de desembre vam poder muntar una escapada a les ciutats italianes de Roma i Nàpols. Aquest escrit no serà un recorregut turístic, perquè tothom les coneix sobradament, sinó més aviat, un exercici d abstracció del que viatjar en aquestes èpoques ens aporta. 

En primer lloc destacar que Itàlia és una meravella i els catalans ens hi sentim com a casa… per moltes coses. La manera de viure, la vida al carrer, el menjar, el beure…Ens assemblem molt i també som molt diferents.  

Roma és la capital d’Itàlia i ha sigut la capital de l’Imperi romà…Va ser la nostra capital. Això vol dir que tot és gran,  monumental… El seu caos és gran, imperial. La seva brutícia és gran, el seu luxe és gran, els seus edificis històrics són grans i magnífics… El romà se sent al mig d’aquesta magnificència i també se senten grans. També saben viure a la manera llatina. Són gent amb història i orgull. 

El napolità és volcànic… El caos napolità és humà, ple d’olors, de pudors, de sons, de música, de crits… El napolità gaudeix del carrer, menja al carrer, compra al carrer, crida al carrer… També viu de cara al mar, a la seva badia i a les seves illes. I tot això sobre la vigilància del Vesuvi. Un volcà que els observa, els amenaça i els estima.  

Totes aquestes impressions han passat en temps de mascaretes, passaports covid i evitant el contacte humà. I potser aquests condicionants han fet que pugui observar i reflexionar més. Pensar que per a què hi hagi ordre hi ha d’haver caos, que hi ha gent que necessita poc per ser feliç i altres que, tot i tenir-ho tot, no poden ser feliços mai… Pensar que sempre hi ha un volcà a prop que ens amenaça, que cal respectar, però que ens ha de fer recordar cada dia que tenim la sort d’estar vius. Recordar i gaudir del caos, el desordre i les coses i les persones boniques que tenim a prop.  

 

Lletraferit