En el marc de la Setmana del llibre en català Douglas Stuart va mantenir una conversa molt bonica amb Bel Olid i va dir una cosa molt important per a mi, l’època de Margaret Thatcher va ser dolenta i no es diu prou. Aquestes paraules em van portar de cap a un article que Montserrat Roig va escriure al diari AVUI l’any 1990 que es deia Qui té por de la senyora Thatcher?*
“La senyora Thatcher ha servit d’esquer, durant onze anys, per a dir-nos que una dona al poder pot ser molt més dura, ferrenya i antipàtica que un home.”
Douglas Stuart ens deia que no havia volgut fer una novel·la sobre política, però és evident que el seu llibre està impregnat d’una manera de fer-ne. Thatcher era una dona per fora, impecable i de pentinat estudiat, però es va oblidar que era una dona per dins i precisament el que fa en Douglas Stuart és una novel·la molt femenina com a contrapunt. Les conseqüències de la política de Thatcher van afectar sobretot els homes, els miners de Glasgow, i en aquest cas l’autor opta per situar-los als marges per fer aflorar les víctimes reals de la situació, les dones i els infants. La vida dels miners a l’atur ja ens l’han explicat moltes vegades, en canvi què passava a casa seva només ho intuïm.
Stuart ha estat deu anys per escriure aquest llibre que va començar en forma d’apunts personals per mirar d’entendre’s ell, la Gran Bretanya, la masculinitat i l’addicció de la seva mare. Una primera novel·la premiada amb el Booker i que va ser rebutjada fins a 40 vegades per grans editorials fins que La història d’en Shuggie Bain va trobar la mirada tendra i sensible per publicar-la.
La història d’en Shuggie Bain és una història d’amor d’un fill per una mare que beu, que beu moltíssim, una mare bonica, presumida i molt divertida que li toca entomar un marit que l’abandona amb tres fills en un barri on no és benvinguda perquè és vista com un perill per la resta de dones, una amenaça pels seus matrimonis que fan aigües, una mare, l’Agnes, que cada dia del món s’arregla i es vesteix com si la seva vida fos elegant i no faltés mai el plat a taula.
La novel·la està estructurada en cinc parts, cinc barris on transcorre la vida d’aquesta família, una mare, dos fills, els grans que decideixen abandonar-la per salvar-se i en Shuggie, el benjamí de la família que l’estima sense límits i concessions mentre viu amb l’esperança que un dia l’Agnes deixarà de beure i podrà tenir una vida normal.
En Shuggie que pateix la violència estructural d’unes polítiques, d’un caràcter, d’una educació emocional nefasta en una societat on els homes no ploren, no són dèbils i on les mostres d’afecte no són benvingudes, mal lloc per un Shuggie sensible, homosexual que no encaixa de cap de les maneres, un Shuggie que prova de caminar com un home tal com li ensenya el seu germà, que practica amb les cames eixarrancades i amb un posat xulesc… Sigues un home li diuen, però és difícil ser-ho quan no hi ha referents en positiu, en un lloc on et diuen ves a missa però ningú et pregunta com estàs i la violència és el llenguatge.
Douglas Stewart no ha escrit una novel·la sobre la gran política, però quan comprens que la política és tot allò que fem cada dia quan triem i decidim, aleshores sí que és una novel·la testimonial i d’idees, sobre la consciència de classe i de gènere. Douglas Stewart ja no viu a Glasgow, viu amb el seu marit a Nova York des d’on ha pogut construir la masculinitat necessària per poder escriure aqueta història tan personal, corprenent i generosa. A Glasgow, a les parets d’un barri obrer ara hi ha un mural d’en Shuggie Bain i això em sembla el més bonic que li podia passar al protagonista i tots els Shuggie Bain que hi ha arreu del món. El personatge de l’Agnes Bain passa a engreixar el catàleg de protagonistes preferides.
Traducció de Núria Busquet Molist
Edita Edicions de 1984 i Sexto Piso en castellà
Fe Fernández i Villaret
L’Espolsada Llibres
*L’article es pot llegir al recull d’articles feministes Som una ganga, editat per Comanegra