Aviat farà dos anys que en Tino Gómez, veí de Corró d’Avall, va desprendre’s de tot allò no imprescindible i va començar a caminar amb l’objectiu de fer la volta al món. En aquesta edició de Garbuix, en Tino se suma a l’equip de col·laboradors i col·laboradores de Garbuix amb la nova secció “…i més enllà”. En els propers números farem un tros de camí al seu costat i compartirem la seva gran aventura.
Etapa 0: Fressant el camí
Diria que això de viatj
ar em ve de família. De fet, els meus avantpassats, d’ençà que van sortir de l’Àfrica fa milions d’anys, ja eren nòmades.
Vaig començar a descobrir racons de casa nostra ben entrada la trentena, gràcies a les curses de muntanya, llocs que setmanes o mesos després explorava sense pressa. Un d’aquells hiverns vaig canviar la taula de snowboard pels esquís de travessa per poder arribar allà on els remuntadors mecànics no em portaven. Aprofitava els dies de festa per descobrir nous corriols arreu de la comarca i, les vacances per recórrer a peu les grans travesses del nostre país. Cada nova sortida era més llarga. Cada cop anava més lluny. I cada vegada anava més lent i em sentia amb més autonomia. A cada nova escapada em sentia més jo. La natura era pau i plenitud, admirava embadalit un salt d’aigua o qualsevol animal salvatge en el seu hàbitat, perdia la noció de l’espai-temps enmig de crestes i boscos i, abans d’acabar una ruta, ja planificava la següent.
A la primavera de 2019 jo tenia 38 anys i tot allò que qualsevol occidental contemporani podria considerar com a bona vida: la millor família, bons amics, casa pròpia, bon cotxe, vida social, aficions, bona feina… De fet, mirava enrere i em sentia afortunat, feliç i orgullós, estava satisfet amb la vida que tenia. Però també m’espantava pensar que tot continuaria igual durant els següents vint anys. Pànic.
Volia seguir el meu instint i continuar explorant el món, però de
sprés d’uns dies de ruta sempre havia de tornar a la feina deixant les il·lusions a mig GR11 o somniant amb la Pacífic Crest Trail. La vida que tenia no em permetia fer allò que desitjava, no tenia el temps.
Em sentia fort per fer front a nous reptes i prou viscut per no fer cap disbarat. Les històries d’en Jean Béliveau i d’en Jorge Sánchez em van inspirar i res va tornar a ser el mateix. Els preparatius van ser un joc de nens. Ben diferent va ser acomiadar-me de la gent que estimo.
El 24 de febrer de 2020 vaig sortir de casa, a voltar pel món, perseguint incertesa i emoció, exercint la llibertat de patir i gaudir del preciós temps que se m’ha concedit. Fins quan? Fins on? No ho sé pas. Demà, si tot va bé, una mica més enllà.
Tino Gómez