Un poeta amic meu de la pràctica de l’escriptura en diu “escriviure”. Encara que de seguida suggereix el que vol dir, aquesta contracció te un fons tan vivencial que val la pena entretenir-s’hi encara que només sigui en dues-centes paraules. Aquest poeta viu per escriure i escriu per viure. El lector que llegeix els seus poemes també viu amb la seva lectura, més ben dit: viu més intensament, rellegeix els poemes i cada vegada hi troba imatges noves, sensacions noves que tant el poden torbar com fer-lo feliç. Mai el deixa indiferent. La saó de la poesia és profunda.
Si llegir és enriquir-se mentalment, escriure és anar avançant en la pròpia creació. És un fluir de la ment que quan t’hi poses no s’atura; és com la màquina que quan ha passat el rodatge va més lleugera; no s’aturaria mai. Amb guió o sense l’escriptor brolla lletres, mots, frases, expressions que neixen a la mina del cervell. Era meravellós quan escrivies amb ploma o fins i tot amb el bolígraf; la creativitat era més intensa, no polsaves, dibuixaves. Hi ha grans escriptors que encara escriuen a mà, alguns amb llapis, els genera un plaer especial. Sempre, però, un bon escriptor és un bon lector.
Josep M. Boixareu Vilaplana
Llerona