Avui ens fan de memòria del temps Maria Oliveras Lloreda, amb noranta-un anys plens de vivències, i Margarida Bosque Oliveras, la seva filla, que ens recordaran can Xerric, on la família Bosque Oliveras hi van fer de masovers.
Can Xerric és una casa desapareguda i convertida avui en nau industrial del carrer de Portugal de Baix el Pla, però amb un pi a la façana que conserva el testimoni d’on era l’última casa de Llerona en direcció a Granollers. De veïns tenien can Mas Pujol, can Roig, can Jovany, cal Nét i can Gurí (aquesta última, però, ja pertanyia a Canovelles).
On seríem? A l’altura d’on ara hi ha el gual de Llerona que separa el terme dels pobles de Llerona i Canovelles.
Quan pregunto a la Maria i a la Margarida d’on ve el nom de la casa, diuen que podria venir d’anomenar el petit de l’antiga família a qui pertanyia la casa, ja que xerric és precisament un vailet i d’aquí, can Xerric.
En el llibre Santa Maria de Llerona. Un poble amb arrels, de Joan J. Vallicrosa,* s’esmenta el nom de caseta d’en Pagès al segle XVIII i de Genís Xammar amb un interrogant al segle XIX, abans d’arribar al nom de can Xerric a la primera meitat de segle XX.
La casa, en temps de la família Bosque Oliveras, pertanyia als propietaris Lamarca, de la farinera de Granollers.
Abans de viure a can Xerric, la Maria ens diu que havien viscut a Dalt Riba molt poc temps, on hi havia el Jaume de can Bartomeu; després van anar a viure a can Mariano fins que van anar a fer de masovers a can Xerric.
Els pares de la Maria eren Josep Oliveras Ribafort, de Santa Eulàlia de Ronçana, i Margarida Lloreda Ganduxer, de can Lloreda de Llerona. Van tenir dues filles: la Maria i la Núria. Totes dues guarden molt bon record del mestre Massas. Amb ell van aprendre a llegir i escriure, però també a estimar la música i a seguir les tradicions religioses.
Tant la Maria com la seva germana van haver de deixar els estudis molt aviat per posar-se a treballar. La Maria va anar un temps a la fàbrica de Can Macià, però com que faltaven mans a casa i s’havia d’ajudar el pare a portar el bestiar i les terres, de seguida va plegar per ajudar-lo. La seva germana Núria també va anar a servir a casa de la família Lamarca.
Quan el pare de la Maria no era a casa pel que fos, si calia, la Maria agafava el cavall i anava a llaurar la terra. També diu que s’encarregava de donar menjar als garrins i que tenien un pati molt gran amb filat, i a vegades els deixaven anar una estona allà a fora. La mare s’encarregava de l’aviram i també era la qui tornava a tancar els garrins amb molta traça.
Can Xerric era una casa amb bestiar. Tenien porcs, vaques, conills, gallines, oques… i terra. Hi havia una bassa per regar, la bassa dels ànecs i el safareig. No hi faltaven arbres fruiters.
Ens explica la Maria que abans hi havia torns de rec i diu que recorda una espècie de clauer que es posaven a les butxaques per saber l’hora que els tocava regar.
També ens diu que era una casa on hi havia el més necessari: corrent elèctric, aigua, bany i una cuina, que la van fer tota nova.
Hi havia una gran era on batien els favons amb el cavall fent voltes. Portaven el blat, l’ordi i la civada al Molí. «Els viatges que havia fet el pare de casa al Molí i del Molí cap a casa».
La Maria va conèixer el seu home, Antonio Bosque Grau, ballant sardanes. L’Antonio va venir de l’Aragó i feia de mosso a can Jovany i a can Calvet. Quan es van casar es van quedar a viure amb els pares de la Maria a can Xerric. Ella ens explica que l’Antonio va dir a la Maria que havia d’aprendre a fer-ho tot, per si un dia algun d’ells es posava malalt. Que si calia, munyia les vaques, matava un conill o un pollastre i el portava a la mare perquè el cuinés. Es veu que la seva mare era molt bona cuinera.
La Margarida em diu que cada vegada era més difícil viure del que es produïa, perquè una bona part era per al propietari i, de mica en mica, l’Antonio, l’home de la Maria, va començar un negoci de pollets i, més endavant, venent pinso, pensant en comprar-se un terreny per fer-se un casa i poder marxar de can Xerric.
La Maria ens explica que l’Antonio, el seu home, va formar part de la Junta del Casal de Llerona i, més tard, del Casal de Corró d’Avall. Quan ell hi era, van fundar la Festa dels Avis. També recorda que es feia cine al Casal i s’havien de portar les pel·lícules de Corró d’Avall a Llerona. Mentre en feien una a Corró d’Avall, en feien una altra a Llerona i l’Antonio era un de la colla que feia el trasllat de la pel·lícula.
La Maria ens diu que tota la família ha estat sempre molt lligada a la parròquia de Llerona, encara que ara pertanyin a Corró d’Avall, i que els seus dos fills, en Jaume i la Margarida, van fer la comunió a Llerona i que «mai han deixat d’anar a Llerona».
Ens explica que quan van marxar de can Xerric, ja feia temps que estaven d’acord amb els propietaris. «Primer vam treure les vaques i vam deixar els camps tots sembrats perquè els amos Lamarca tenien la finca en venda i els camps conreats i sembrats feien més goig quan venien els compradors de finques.»
La Maria diu que «la finca no va ser mai un ermot; va ser cuidada fins al dia que la vengueren». 
L’any 1963 la família Bosque Oliveras va anar a viure a Corró d’Avall, on encara hi tenen la casa.
«Ens vam adaptar de seguida a la nova casa. Tots estàvem contents de no haver de travessar la riera cada vegada que sortíem, sobretot en Jaume i la Margarida, pel patiment que havien de passar cada dia per anar al col·legi, ja que havien de saltar d’un roc a l’altre. El diumenge, igual per anar a missa al matí i a la tarda, al Casal. I això tant si anàvem a Llerona com ara que som a Corró. A nosaltres se’ns acabaren els inconvenients de la riera, gràcies a Déu!»
I és que abans travessar la riera era tot un suplici.
«La meva mare, quan ja érem al pis nou, deia: “Sabeu la tranquil·litat que es té quan no has de pensar en la riera ni per anar a missa ni per anar a comprar?”.»
Si passeu per davant de la fàbrica on era can Xerric, mireu el pi i esborreu per un moment el polígon; veureu l’última casa del terme de Llerona, a tocar de can Roig, i veureu la família Bosque Oliveras, els últims masovers de la casa. De ben segur que aquest pi és un pou d’història!
Gràcies, Maria i Margarida, per recordar-nos una casa que només podem recuperar a través de la memòria i d’alguna foto. No deixeu d’explicar-nos part de la història de Llerona i per molts anys!
Montserrat Pocurull
* Vallicrosa i Maynou, Joan J. Santa Maria de Llerona: Un poble amb arrels. Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1990. (Cavall Bernat; 18), p. 56