Aquesta setmana ens ha deixat la gran actriu Montserrat Carulla. L’any 2014, coincidint amb la seva retirada dels escenaris, va actuar al Teatre Auditori de Bellavista. Recuperem l’entrevista que vam fer-li aleshores i en què ens va explicar com veia la seva professió, la situació del país i com encarava la darrera part de la seva vida.
Coneix les Franqueses? Hi havia vingut abans?
Sí que conec les Franqueses i hi he estat, tot i que de pas, bastantes vegades. De fet, amb el meu home passem molts caps de setmana a la Garriga, on ell hi té una caseta.
Vostè és coneguda per representar personatges amb molt de caràcter. És vostè així? Com es descriuria?
Jo he canviat molt i potser sí que he anat evolucionant amb els meus personatges, i amb l’edat i l’experiència, és clar. He tingut la sort de representar dones amb caràcter. Però no tinc res a veure, en termes generals, amb els meus personatges. Tinc caràcter, sí, i m’he fet forta amb el pas del temps, però no em considero una dona dura. Sóc una persona amant de la gent, però també amant de la tranquil·litat de casa meva, de la intimitat. Sóc una mica lleona, en el sentit que sempre m’ha agradat ser a la vora dels meus, i mirar per a ells. Sóc una barreja: familiar, però independent. I, per damunt de tot, sóc una dona carregada d’il·lusió. Sense il·lusió no es va enlloc, i no es pot ser feliç en cap àmbit de la vida.
Què és el millor de la seva professió? I el pitjor?
La possibilitat de realitzar-te obertament, de conèixer-te a tu mateix, i de comunicar-te amb els altres. Explicar històries és una manera d’alliberar-te. I fer-ho al teatre, en directe, t’ofereix la meravellosa sensació d’establir una comunió molt especial amb el públic, no hi ha res que s’hi pugui comparar. El pitjor, potser, la precarietat, la inseguretat que tenim els artistes al nostre país, és molt difícil viure del teatre. Hi altres inconvenients: sovint has d’anar amunt i avall (en tinguis ganes o no), no et pots posar malalt i, si t’hi poses, has de treballar igualment; i, de vegades, quan tothom pot faltar a la feina, quan se’t mor algú molt proper, el pare, o un germà, la feina -el teatre- no s’atura, i l’has de fer com sigui. És allò que diuen els anglosaxons: “The show must go on!”
És una persona implicada amb el país, per què?
No puc entendre la vida particular sense un cert nivell d’implicació social. No et pots quedar a casa pensant “a mi ja em va bé”, ni queixar-te quan no et va tan bé si no has participat en la vida social del teu país. I encara menys quan vius en un país que ha vist com el seu patrimoni i la seva cultura han estat trepitjats per la força de les armes; quan encara ara ens volen impedir ser com som. Si no m’impliqués no seria una persona completa.
Ara amb aquesta obra es retira. Ho fa tant del món del teatre com del món televisiu?
No, no. Em retiro només de les grans responsabilitats del teatre. No vull haver de suportar la pressió de memoritzar més protagonistes, i ho vull fer ara, mentre encara no em falla la memòria. Continuaré fent cinema i televisió (si em contracten), i lectures dramatitzades, i conferències pel meu país. Tot té el seu moment. I també vull dedicar part del meu temps a fer altres coses: llegir, escoltar música, passar estones amb els meus, viatjar o, senzillament, badar.