Aquest antic jugador del Club Bàsquet Les Franqueses, entrena un equip professional a Àustria.
En Borja San Miguel es va criar a Bellavista. Des de ben petit jugava a bàsquet, però mai s’havia plantejat dedicar-s’hi professionalment i molt menys com a entrenador. Tanmateix, el destí el va portar cap a aquest camí i des de l’agost de 2018 és l’entrenador dels Lions, l’equip de la ciutat de Dornbirn, a Àustria. Aquesta localitat està situada al cor d’Europa, a la vora del llac Constança i a tocar d’Alemanya i de Suïssa. I des d’aquesta ubicació privilegiada, en Borja ens explica quina ha estat la seva trajectòria com a entrenador.
Què t’ha portat a viure a Àustria?
L’agost de 2018 vaig rebre una oferta per treballar a la ciutat de Dornbirn. I el motiu principal per acceptar-la va ser la possibilitat de gaudir del bàsquet, la necessitat de viure aventures i la curiositat de conèixer diferents cultures.
Com és la zona on vius?
Dornbirn és una ciutat situada a l’estat federat de Vorarlberg, a l’extrem oest d’Àustria. És una regió aïllada de la resta del país per l’Arlberg, una serralada alpina molt famosa per les pistes d’esquí. Això fa que miris on miris gaudeixis de les muntanyes.
Com vas arribar a ser entrenador professional de bàsquet?
Van coincidir tres factors: la necessitat, l’oportunitat i la sort. De ben jove, havia cursat de manera prematura tots els cursos necessaris per ser entrenador. Però ho feia per inèrcia, no tenia intenció de dedicar-me a entrenar. Als 17 anys, per motius familiars, vaig haver de deixar els estudis, i em vaig centrar en el bàsquet i en la feina. Al cap de poc temps, però, em vaig lesionar i vaig haver de deixar de jugar. Per sort, aquell any ens entrenava en Jesús Ramírez, i em vaig adonar que, entrenant, es podia gaudir i molt. Vaig completar tota la meva formació i vaig començar a entrenar diversos equips. En aquesta etapa en Jordi Vizcaíno hi té molta responsabilitat.
Però com vas arribar a ser professional?
De la necessitat neix l’oportunitat… El meu pare mor i el bàsquet es converteix en l’única manera de mantenir-me. I apareix la tercera persona que em permet ser professional: en Xavier Garcia, un entrenador que m’obre les portes a ser el seu ajudant al Martorell de la lliga EBA, i on, malgrat la bona feina, les coses no van acabar de rutllar.
I aleshores?
Surt l’opció d’anar a Mallorca, al bàsquet Muro, com a segon entrenador. Però el projecte era 
una mentida i la junta va marxar deixant a la gent del poble sense res i a nosaltres amb deutes econòmics. Després em sorgeix l’oportunitat de refer-me a Irlanda, i més endavant la sort va fer que el Dornbirn Lions fos el proper destí.
Hi ha diferència entre ser entrenador d’un equip a Catalunya i a Àustria?
Molta! La primera, la cultural: la manera de competir és diferent! Aquí has de treballar amb jugadors austríacs, és clar, però també amb jugadors d’ascendència turca, croata, bòsnia, sèrbia… També tenim un jugador català, l’Adrià Sànchez, un de basc i un d’Eivissa.
Com veuen allà el bàsquet català?
Amb una alta capacitat competitiva, on estètica i eficiència van lligades.
Què és el que més t’agrada de viure a Àustria?
L’entorn és excel·lent i les condicions de treball són millors que a Catalunya o a Espanya. A més, amb el temps he pogut fer un grup de treball molt maco, i staff i jo hem acabat sent bons amics.
I el que menys?
No poder compartir algunes coses amb la meva gent. No estar amb la teva família, amics o parella en els bons i els mals moments és el més difícil de portar.
Què ens recomanaries visitar per descobrir on vius?
El centre de Dornbirn, tot i ser petit, és peculiar, amb la rotes haus (cases típiques) com a factor diferencial. També es poden visitar el Karren i Staufen, dues muntanyes que envolten la ciutat, fer la ruta dels formatges o veure alguns pobles de muntanya dels voltants. També cal visitar Lindau i Breguenz, a la vora del llac Constança, o Hohenems on es varen trobar els manuscrits dels Nibelungs. I a mitja hora en cotxe hi ha Sant Gallen, a Suïssa, on la biblioteca del monestir està reconeguda com a Patrimoni de la Humanitat.
Pots gaudir de la natura?
Menys del que m’agradaria. Tinc poc temps lliure, però sempre que puc, sobretot fora de períodes competitius, surto a fer trecking i a perdre’m per les muntanyes del voltant.
A Àustria hi té una forta presència l’extrema dreta. Això es nota?
Aquesta zona és més conservadora que de dretes. El lema és “feina, família i casa”. La gent d’aquí és d’aquí. És costum fer-se tres petons per saludar-se, mentre que a Salzburg només en són dos.
L’any 1919 es va fer un referèndum per integrar-se a Suïssa, i hi va haver un 80% de vots favorables, crec, però ni Suïssa ni Àustria ho van acceptar. Actualment aquesta és una de les regions més riques d’Europa, i potser els suïssos sí que la voldrien ara.
Quin plat austríac hem de tastar?
El schnitzel, un filet empanat acompanyat amb patates fregides, i el käsespätzle, una pasta amb formatge local. Recomano molt els formatges fets aquí i els guisats de cérvol de temporada.
Algun consell per aprendre (realment) l’alemany?
Suar molt, tot i que es troben perles lingüístiques. Per exemple, la paraula “blau” és exactament igual en alemany que en català.
Et planteges tornar a les Franqueses?
Tornar sempre és una idea present. Les Franqueses és un lloc privilegiat, ben comunicat i on hi viu bona gent, tant al poble com al “barrio”.
Quin missatge enviaries als esportistes franquesins?
Que siguin ells mateixos, que acceptin allò que els passa i el que senten. No hi ha emocions dolentes! Però que hi posin consciència. Un amic diria “accepteu-vos per ser lliures en el vostre camí”. Que el camí és nostre i la idea d’eternitat és mentida!