Aquest cantant de Llerona s’ha fet popularíssim al Perú després de participar en un programa televisiu d’imitacions musicals.
La vida d’en Ferran Sinatra -aquest és el nom artístic del nostre protagonista- sembla extreta d’una pel·lícula de Hollywood. Després de molts anys intentant guanyar-se la vida com a cantant a casa nostra, la crisi econòmica el va obligar a marxar del país i començar una nova etapa al Perú. Allà, no sense dificultats, va acabar participant en un programa televisiu imitant en Joe Cocker i d’aquesta manera li va arribar la popularitat. Ara la gent el para pel carrer i coneix algunes de les màximes autoritats del país. La seva vida ha fet un tomb i tanmateix no descarta tornar aviat a Llerona.
Des de quan vius al Perú? Què et va portar a viure allà?
Al setembre del 2014 vàrem fer les maletes per la crisi d’Espanya i vam marxar a Lima, concretament a Miraflores, per recomanació d’en Lukia, un senyor de la Coruña que té un casino allà. Més endavant vaig passar a treballar als casinos Cirsa, d’un empresari català.
I actualment encara et dediques a cantar?
Sí, continuo cantant. De fet al 2015 vaig aparèixer en un concurs de màxima audiència del Perú –“Yo Soy”-, i em vaig fer molt famós. Gràcies al concurs tinc molta feina i conec gairebé tot el país. És molt divertit que la gent em reconegui pel carrer, tot i que toco de peus a terra. Vaig molt sovint a les televisions, i la veritat, això em dona molta publicitat.
Et va costar molt trobar feina?
Quan vaig arribar al concurs, que per cert va durar dos mesos, va ser molt fàcil trobar feina. I no només als casinos, sinó que també actuant en aniversaris privats i shows per empreses, com Telefònica Movistar, Mercedes Benz, Audi, BMW, Coca-Cola, etc. Estic súper enfeinat! És una bogeria! Sempre hi ha alguna cosa a fer! La gent d’aquí fa música per qualsevol motiu.
Treballes només a Lima o també ho fas ens altres poblacions?
He donat la volta diverses vegades a tot Perú i no em queda cap ciutat per conèixer. Aquest és el país en què millor he estat econòmicament. La gent d’altres llocs ignora l’estatus del Perú; un país que està en continu creixement econòmic. Molts catalans i espanyols viuen aquí i estan de conya.
Quines portes et va obrir ser finalista de “Yo Soy”?
Em va obrir el mercat dels Estats Units, Japó, Singapur i Austràlia, ja que el programa es veu arreu del món. Vaig estar tres mesos de gira per aquest països, a part de Panamà, Colòmbia, Xile i Brasil.
Tens més èxit a Amèrica del Sud que a Catalunya?
Òbviament l’èxit al Perú va arribar al quedar finalista del programa que us comentava abans, on vaig imitar en Joe Cocker. Però Catalunya també em va tractar molt bé, arran del programa “Tú sí que vales” de Tele 5. El problema va venir amb la crisi, ja que els hotels de la Costa Brava tenien poca gent i m’anul·laven els shows contínuament.
Què trobes a faltar de Catalunya?
De Catalunya ho trobo a faltar tot: la meva gent, la família… El menjar, no. Aquí mengen de tot i ben bo, i tenen una matèria prima excel·lent. Tot i que generalment nosaltres mengem casolà i a casa, els diumenges anem al restaurant “Terra de Cuina” d’uns amics de Tona, que cuinen espectacularment bé.
Quins altres aspectes destacaries de viure al Perú?
Al Perú hi ha de tot per viure molt bé, i es viu molt bé! Però això sí, cal anar-hi amb plans i el tema feina no és fàcil. Ara bé, si tens contactes ho tens tot guanyat! Jo gràcies a la televisió conec els presidents i ministres del govern, i tot sovint vaig a fer-los shows. Com us dic, és una bogeria: la seva cultura culinària i el folklore són la base del país, a part de l’agricultura i el mateix Matxu Pitxu, un patrimoni que fa entrar molts diners a través del turisme. I tampoc m’oblido de la mineria, que és el motor número u del Perú.
I què és el que menys t’agrada del país?
A mi el Perú m’encanta per viure; l’únic problema és la nostàlgia d’estar lluny dels meus. Sóc català i això no ho oblido.
Quin menjar ens recomanaries?
Els menjars són variats. Com us comentava, la meva dona i jo mengem a casa, plats catalans, dels de tota la vida. Però sí que, de tant en tant, fem algun entrepà pels carrer de Miraflores, on aconsello que la gent passi pel Park Kennedy, què és molt maco. També us aconsellaria menjar ceviche, plat popularíssim del Perú.
Els peruans veuen als espanyols-catalans com a invasors? O són ben rebuts?
Els peruans no són racistes, tot i que de tant en tant em diuen en broma: “Quan penses tornar l’or que es va endur en Pizarro?”, cosa que ens fa riure i passar bones estones. Són bona gent, molt nobles i educats. Ens reben bé, en dono fe, i com us dic, són molt hospitalaris.
Quina és la millor època de l’any per visitar Perú?
Qualsevol moment es bo per venir a conèixer la història d’aquest país. Val la pena. Hi ha de tot i per a tot tipus de públic.
En un futur, et planteges tornar a viure a les Franqueses?
Esclar que tornarem a casa nostra! Aquest any tinc uns esdeveniments a València i a Madrid, i òbviament passaré per Llerona, el meu poble, i per Corró d’Amunt on tinc un munt d’amics. Després tornaré al Perú per continuar amb els contractes que tinc signats amb els hotels, casinos… i esperarem si s’arregla la situació del meu país, Catalunya. Tornar seria el nostre somni i, si tot va bé, aviat hi viuré.