Agafo el camí de Can Pep o antic camí ral i entro a Greixos Vila, on hi ha can Pep, una casa pairal que es fa mirar. De ben segur que té més de dos-cents cinquanta anys.
Avui ens fan de memòria del temps en Miquel Vila, la Carme Borrell i la Fina Puigdomènech, perquè avui farem memòria de can Pep, casa i botigues: can Pep cafè, restaurant i botiga a baix al Pla i Can Pep botiga al carrer de Catalunya, dalt Riba. Malauradament els germans del Miquel, en Joan i el Pepito, marits de la Carme i la Fina, no ens poden acompanyar, però formen part d’aquest record que recula uns cents anys enrere.
Can Pep o can Vila? Can Vila és i va ser can Pep. Som al camí de Can Bou i al camí de Can Vila pel darrere.
El motiu de can Pep sembla que ve de l’avi Josep, ens diu el Miquel Vila. Sempre han conegut la casa amb aquest nom. Aquí havia estat botiga de comestibles i carn, restaurant i cafè: la gent hi venia a jugar a cartes i a esmorzar. Suposen que la botiga deu ser de l’època dels besavis, perquè amb els avis ja hi era. També va ser telèfon públic fins que ho van deixar i van passar-ho a cal Ferreret. A més, era estanc. Allà, hi podíeu anar a comprar tabac. La Carmeta i en Miquel recorden que l’anaven a buscar al carrer de Sant Jaume de Granollers. Havien de fer molta cua i sortien amb uns mil paquets d’Ideal, el tabac d’aleshores. En Miquel encara recorda com s’havia de segellar una cartilla cada vegada que es comprava tabac. Ell, aleshores, devia tenir uns 18 anys. A can Pep es feia la matança i podies encarregar un cap de xai per a la Festa Major…
La Maria, la mare del Miquel, ens va fer de memòria del temps del bar de can Pep l’any 2002, quan va fer 101 anys. Aleshores ens va explicar que era un bar més de dissabtes i sobretot de diumenges, quan la gent hi anava a berenar-sopar: capipota…
La botiga de baix al Pla es devia tancar amb la gran nevada, ens diu en Miquel. Aquí s’hi comprava el que les dones es deixaven de comprar al mercat del dijous a Granollers, ens diu.
Com que vivien aquí mateix, la Carmeta ens diu que sempre hi havia aquella clienta que venia el diumenge quan estaven dinant a buscar un petricó d’oli o un paquet de llumins i és que no tancaven mai. S’obria a les sis del matí fins a les nou del vespre, sobretot en època dels segadors, quan les dones no paraven de fer menjar per a tots els àpats. Això d’obrir tan d’hora sí que diu que li va venir de nou. La Carmeta venia d’una casa de pagès, però es pot dir que a can Pep ha fet de botiguera, de cuinera… Hi havia quatre homes a la casa: en Canuto Vila i els seus tres fills, i s’havia de tirar endavant. Tant la Carmeta com la Fina diuen que van aprendre a tallar carn “per força”. De tot se n’aprèn, ens diuen.
El primer que va començar la botiga de Can Pep del carrer de Catalunya va ser en Miquel, amb 13 o 14 anys. La Carmeta també hi va ser i quan la Fina es va casar, van agafar-ne el relleu. La Fina diu que ja ho diuen que l’amor és cec, referint-se que per amor es fa de tot. Van tenir la botiga uns sis o set anys, fins que el seu marit va dir prou i va començar a dedicar-se a la “grassa”. La Fina diu que no ho enyora gens i que va estar contentíssima de deixar-ho, tot i que també en té bons records: aquella dona que sempre demanava els talls de cuixa, els llegums que s’havien de pesar perquè venien en sacs o el ramell de plàtans tan voluminós que ens recorda en Miquel… Hi havia dones que venien cinc vegades a comprar i és que abans, les botigues eren, també, el safareig del poble. Es comprava més carn de xai que no pas de porc, perquè era més barata. Coses del temps!
Després van agafar la botiga els de can Bartomeu: en Jaume i la Maria, i es va dir Ca la Maria. Més endavant es va dir Ca la Carme, perquè ho portaven la Carme i l’Enric de Corró d’Amunt, fins que es va tancar. Les botigues del carrer s’han esborrat amb el temps i ja no en queda cap, llevat del forn. La botiga de can Pep, situada al carrer de Catalunya, on ara hi fan obres, potser va ser la primera botiga de carn i comestibles de Llerona, perquè, si no van errats, ca l’Elvira havia estat abans un col·legi.
Així doncs, Greixos Vila va començar justament on hi havia la botiga de Can Pep, al carrer de Catalunya, al darrere. Van dedicar-se a la “grassa” i quan van veure que tenia sortida, van venir a baix al Pla i van convertir els terrenys de camps en empresa. La caldera amb la qual van començar encara és al jardí de la casa de can Pep. Diuen que és la que feien servir per al ranxo dels soldats de can Morera. D’això ja en deu fer més de seixanta anys.
En Miquel m’ensenya la foto d’empresa de record dels seus 80 anys i fa goig. Tant la Carmeta com la Fina, les seves dues cunyades, n’estan orgulloses.
Quan els pregunto pels records em diuen que recorden dues festes majors a Llerona: la que feien El Tap i la del Ring. Es feien dos envelats i tot. En Miquel diu que recorda haver anat a funció de teatre al local La Sala, i gent de la Garriga venia a ballar aquí. Així és com el pare del Miquel, de Granollers, va conèixer la Maria, la seva mare. Eren altres temps!
La casa de can Pep és bastant igual a com era abans, tot i que ja no té cafè ni botiga. A la banda de la fàbrica hi conserven un trull, on la gent havia vingut a premsar el vi.
També recorden la processó que s’havia fet amb la Verge de Fàtima des d’aquí fins a l’església, amb tot el camí enramat, o quan la Verge s’havia posat entre les alzines de ca l’Ànima i ca la Gràcia.
Estem davant la casa de can Pep i em diu la Carmeta que cada dissabte es reuneixen allà vint-i-dues persones a dinar i que per Nadal en són una seixantena, tots a can Pep, perquè són una família molt unida.
Em miro la casa i em trec el barret per la història que tenen aquestes parets i per la que acaben de compartir en Miquel, la Carmeta i la Fina. Per molts anys!
Montserrat Pocurull Roca