La Paula és una neonatòloga de quaranta anys que perd la parella en un accident just quan acaba de descobrir un fet que l’angoixa i l’enrabia a parts iguals, mentre dinaven en Mauro li diu que vol marxar de casa. La Paula que es dedica a fer que els nadons prematurs visquin amb totes les seves forces sent com la seva vida trontolla de dalt a baix i que no hi ha cures intensives que li serveixin. La mateixa Paula que es creu tenir una vida gairebé perfecta al costat del Mauro, editor i amant de les plantes.
Són una parella sense fills que no discuteix per saber qui porta o qui recull els nens ni a quines extraescolars els apunten. En canvi, poden llegir amb calma tot prenent una copa de vi mentre parlen de quina pel·lícula, exposició o obra de teatre van a veure. Ells que estrenen pis en un nou barri de classe alta amb una terrasseta on les plantes del Mauro poden créixer, que fan l’amor sense estridències i comparteixen una quotidianitat plàcida… i de cop, la trucada, en Mauro ja no hi és i ella haurà d’aprendre a viure amb el dolor i la ràbia.
“Quan la mort deixa de pertànyer als altres, és necessari fer-li un lloc amb cura a l’altra banda de l’escull, perquè, si no, n’ocuparia tot l’espai amb absoluta llibertat.
Morir no és místic. Morir és físic, és lògic, és real.”
De cop i volta, el calendari passa a tenir una x marcada que farà que la Paula hagi de viure amb la mirada condecent dels que senten pena, la mirada de tristesa compartida dels amics que la bressolen i un pare que no està preparat perquè la filla enviudi com li va passar a ell, massa jove.
Orriols radiografia el dol i ens el mostra sense edulcorants, ens ensenya què vol dir transitar per la vida dels vius quan tu sents que no en formes part. La Paula viu aferrada als seus nens de la incubadora mentre mira de posar-se a lloc amb els de sempre però sobretot amb el desig, el desig de sentir-se viva i important per algú.
Tal com va fer amb els contes del recull Anatomia de les distàncies curtes, Marta Orriols té una capacitat innata per descriure la intimitat de les cases i el que hi passa, escriu els silencis, els sorolls, les mirades, els gestos, la llum dels espais i en aquest cas les plantes, unes plantes que encarnen el dolor que no és capaç de sentir la protagonista.
Fe Fernández i Villaret
L’Espolsada Llibres