Finalment el van trobar. Després de sis mesos de diverses proves mèdiques desencertades, visites nocturnes a urgències i una gran simptomatologia camuflada sota el nom de «lleugera anèmia ferropènica»… Finalment, el van trobar.
Segurament sempre hi havia estat, des del meu naixement. Havia nascut i crescut amb mi… Vam anar junts al parvulari, a la universitat, als sopars d’empresa… Jo mai l’havia sentit, ni intuït, ni olorat, ni palpat.. Ell, però, estava allà, formant part de mi, durant 33 anys de la meva vida… Anys on em va permetre fer una vida absolutament normal: caminar, córrer, saltar, riure, plorar, i fins i tot el més important: donar a llum a la cosa més bonica que he vist mai; el meu fill.
Aquests últims sis mesos, però, la nostra entesa ja no era possible. S’havia fet massa gran, massa fort. Havia anat creixent, arrelant-se, alimentant-se de mi de manera lenta, progressiva, gairebé imperceptible, pacient, delicadament dolça… M’estava donant temps perquè jo pogués actuar, m’avisava, m’alertava. Només li faltava fer-me senyals de fum. Però jo seguia endavant, cada vegada més cansada, ofegada, esgotada, desitjant que el tractament amb ferro donés algun resultat. L’últim mes, però, el meu company va perdre la paciència. Ja no era delicat, ni dolç, ni suau, sinó més aviat rabiós, egoista, danyí… Necessitava un espai que no tenia, un oxigen que jo li treia. Era una qüestió bàsica de supervivència: o ell, o jo. L’últim mes, el tumor que vivia dins del meu cor, ja no va poder més.
Jo, total desconeixedora de la seva existència, no li vaig posar fàcil. Vaig seguir caminant, tocant el trombó, pujant esgotadores escales com si de muntanyes es tractessin, treballant, pujant cadires de rodes que pesaven com enormes tractors, parant a agafar aire quan em sentia defallir. El meu company m’anava traient mica en mica les forces, la gana, l’oxigen… Em feia bategar el cor ràpid, potent, sorollós, com si del pit volgués fer-me’l sortir per expressar la seva frustració. La frustració de no saber ja com comunicar-me que ell existia i que ja no podia formar part de mi, que no tenia prou espai. M’ho intentava comunicar a cops de batec, cops de graons, cops d’ofec, cops de taquicàrdia… però jo assumia els cops, m’asseia, agafava aire, somreia i tornava a caminar. Imprudent, al límit de les forces, dubtosa, lleugerament preocupada; però en el fons confiada i optimista, totalment aliena al que m’estava passant. M’hi encarava, el desafiava, amb un somriure. El tumor benigne, de la mida d’un ou de gallina i situat dins de l’aurícula esquerra del cor, m’estava provocant ja feia setmanes una insuficiència cardíaca important. Em taponava la vàlvula mitral, m’alterava àgilment la pressió pulmonar, m’inflava el fetge, m’acumulava litres d’aigua en diferents òrgans, i el que és pitjor… el meu company m’estava avisant ja a crits de què o parava d’una vegada per totes o molt a contracor m’acabaria provocant en dies, potser setmanes, mesos, alguna embòlia, algun ictus. Ell s’havia fet massa gran, massa fort… O s’ofegava ell, o m’ofegava jo.
El següent desafortunat diagnòstic de “gastroenteritis” no va ajudar massa a la localització del meu company tumoral, que seguia essent invisible per a tothom… La panxa inflada, febre i nàusees em van portar de manera ridícula a atipar-me d’insípid pa torrat, avorrit arròs bullit i litres de camamilla, durant deu dies. Dies on parts del meu cos s’anaven inflant de manera amorfa, el meu estat no semblava millorar, i el meu company es deuria mostrar entre sorprès i indignat per la meva absoluta falta d’empatia i ignorància cap a ell. Fou durant una tranquil·la passejada de cinc minuts, quan vaig veure que el meu cos no podia… Les cames em pesaven, la panxa s’enduria i em frenava el pas, el cor bategava sense alè i una tos cada cop més enrabiada m’esclatava dins del pit. Ja no podia més.
L’endemà vaig anar a l’hospital i ja no en vaig sortir. Envoltada d’unes urgències saturades, incerteses mèdiques, diagnòstics fallits i la previsió d’un llarg ingrés hospitalari fins a trobar el diagnòstic. Dos dies més tard, però, i de manera imprevista, una senzilla ecografia al cor aconseguia detectar-me’l a l’instant. Al veure’l em va impactar la seva mida, la seva força, la seva evidència… I després de l’impacte em vaig sentir per fi tranquil·la, serena, afortunada… Finalment entenia la causa de tot. Tenia una explicació, una forma, una cara, un nom: mixoma. Un tumor benigne dins del meu cor esquerra. Un tumor molt poc habitual. Ara, cara a cara, finalment ens havíem pogut conèixer, a través d’una pantalla. El vaig mirar durant pocs segons. Era el primer i l’últim cop que el veuria. Enorme, nerviós, botava sense parar, dins del meu cor, intentant aconseguir un espai que no tenia; segurament agraït de què finalment l’haguessin trobat. Fins i tot em va semblar apreciar-li un petit somriure, en una de les seves cavitats. Portàvem tota una vida junts, era qui millor em coneixia: les meves pors, els meus secrets, els meus desitjos… Ell hagués volgut seguir formant part de mi, però la seva mida li ho impedia. Ja no podíem ser companys de viatge. Ell sabia que, perquè jo pogués viure, ell havia de marxar. I ho va acceptar sense protestar, sense oposar-s’hi, sense complicacions. Dos dies més tard, una urgent operació a cor obert m’alliberava del tumor .. un tumor més gran del que s’havien pensat. Compacte, gelatinós, ben arrelat, però al cap i a la fi, benigne.
Em sentia tant agraïda que el meu cor hagués pogut aguantar tant i que el tumor m’hagués avisat de manera insistent però pacient… Tants anys, tants esforços… El meu cor bategava encara insegur, taquicàrdic, estranyat d’haver perdut una part tant arrelada dins seu. Però alhora es sentia lliure d’aquell pes que l’oprimia i el taponava. Ara, aquest cor que havia demostrat ser fort i valent, tenia un nou propòsit: seguir amb la lactància del meu fill de 22 mesos. Un fill que s’havia hagut d’adaptar a uns canvis de rutina, a la separació forçosa d’una mare. El meu cor i jo bategàvem a l’uníson per un mateix repte: seguir lactant.
El camí no va ser fàcil, però no ens vam deixar vèncer. Sabíem que l’estrès de l’operació podia perjudicar la producció de la llet, però n’estàvem convençuts. Això, no passaria. La llet seguia fluint pel meu cos. Blanca, clara, tot i que intoxicada encara pels forts medicaments que rebia. Plena de cables, adolorida, sedada, envoltada de màquines… però res ens allunyava del nostre objectiu: una extracciódiària de llet amb l’únic objectiu de seguir-ne produint, a l’espera de què arribés el dia en què el meu fill pogués ja alletar-se, de manera segura i sense perill.
Pocs dies més tard, un imprevist doblegava furiosament el nostre optimisme, el nostre repte. La ingesta d’un conegut medicament, l’aspirina, va omplir-nos de dubtes, preguntes i incerteses. Aquest petit anticoagulant, necessari pel bon funcionament del meu cor i possiblement de tractament crònic, no ens assegurava la seva compatibilitat amb la lactància. Foren tres dies de preguntes als metges, insistències, recerques a internet.. Ningú ens donava una resposta clara, ningú empatitzava amb el nostre repte… Més aviat ens desaconsellaven la lactància. No amb arguments científics d’incompatibilitat o de riscos amb l’aspirina, no amb percentatges clarificadors, no amb respostes concretes ni evidències clíniques, sinó amb arguments totalment subjectius i inapropiats com ara l’edat del meu fill, el risc de tenir un nadó al pit recent operada del cor i amb una cicatriu delicada i considerable, o amb el dubte de si el meu cor i jo havíem estat posseïts per alguna estranya bogeria postoperatòria… Opinions que, enlloc d’allunyar-nos del nostre repte, encara ens hi acostava més. El meu cor i jo havíem hagut d’afrontar tants obstacles en els últims sis mesos, tants riscos, tants esforços,… Ara, no ens doblegaríem. Desitjosos d’aconseguir-ho, de demostrar-nos que era possible. Ho volíem intentar. Amb optimisme, amb positivitat, amb un somriure que mai havia minvat.
I ho vam aconseguir. Després de corroborar la total compatibilitat del conegut medicament, i després de vuit dies d’enyorança i separació, ho vam aconseguir. Aquell dimecres, a la petita sala d’espera, vam fer lactància al meu fill. Una lactància molt desitjada, agraïda, serena… Respectant sorprenentment la ferida, tot i que encuriosit, em mirava fixament, tranquil, amb un mig somriure, mentre jo li acariciava els seus rínxols i els nostres cors bategaven plegats, per un somni compartit, un repte aconseguit. Adolorida, plena de cables, de ferides, però feliç. Feliç d’haver-nos demostrat que la força del cor i el poder de la lactància poden superar obstacles, barreres imposades per falses creences, opinions mèdiques totalment infundades… Per sobre d’una operació a cor obert, per sobre d’una petita i innòcua aspirina, per sobre d’una gran cicatriu que mica en mica es va tancant, per un os que poc a poc es va soldant… Es pot aconseguir.
Agraïda per la força d’un cor; pel poder d’una lactància.
Raquel Llorens
raquel_tei@yahoo.es