Quan jo era petit, de vegades la mare em convidava a donar-li un cop de mà a la cuina. Em deia que l’ajudés a pelar patates mentre ella anava cuinant el dinar. Jo ho intentava fer tan bé com podia, amb tota la traça que un menut sap tenir. Amb un ganivet petitó i poc esmolat intentava separar la pell del tubercle i, en acabat, em quedava mirant la mare amb rostre somrient i entremaliat mostrant-li la meva obra; una patata que, de tan mal pelada, semblava més aviat quadrada, lluint superfícies rectes per tots els cantons en lloc de mostrar una forma polida i perfectament ovalada.
La mare, clar, es pixava de riure. I jo reia amb ella. Les patates semblaven més quadrades que rodones, però jo sabia que era un nen, que no tenia cap obligació de saber pelar correctament les patates i, fins i tot, em feien gràcia aquelles simpàtiques monstruositats que anava creant.
Quan vaig ser més gran, em vaig adonar que acabava perfilant moltes coses de la meva vida d’adolescent com les patates. La meva relació amb els demés sovint era més quadrada que rodona. Les meves relacions sentimentals acabaven essent molt més quadrades que rodones. I fins i tot la relació que tenia amb mi mateix tenia més arestes quadrades que un perfil llis i rodó. I ja no feia gràcia. Ja no podia somriure ni mirar a ningú buscant complicitat. De nou em trobava jo sol a la vida amb un ganivet poc esmolat i unes patates que no sabia com pelar.
Però, sabeu? Amb el temps un en va aprenent. A poc a poc, amb molta paciència i amb l’experiència que dona la vida. No és que avui, essent ja adult, les patates em surtin totalment rodones. Encara no sé polir-les bé com ho faria un mestre de cuina. Però cada cop em queden millor, més arrodonides i més maques i polides.
Ka