Tant com l’aire que respirem, la pluja és necessària per a la vida. Hem passat llargues temporades desitjant-la. Aquest fenomen natural va i ve segons les estacions i darrerament segons els capricis del canvi climàtic. Aigua, vent, foc… Què més voldríem que aquests elements ens satisfessin de manera regular i equilibrada! Però això no depèn de nosaltres. Al País Valencià van patir les conseqüències de l’excés d’aigua. Aquest passat hivern i primavera, tret de zones molt localitzades, l’aigua ha caigut bé a Catalunya. Estem ben amarats i els embassaments s’han omplert de manera que ens garanteixen el preuat líquid fins a finals d’any.
Nosaltres, la humanitat, de la manera que anem progressant, almenys aparentment, a l’època de la intel·ligència artificial, hauríem de ser capaços, no de fer ploure quan cal -això seria una quimera-, sinó d’implementar sistemes de regulació que permetessin distribuir aquest bé tan preuat de manera equilibrada a tot el territori. Els pantans en són una solució molt parcial; ja hem vist la diferència de volum de les conques internes i la de l’Ebre. Hi poden haver altres fórmules; una seria la interconnexió en xarxa de les dues conques garantint el subministrament equilibrat entre tots els territoris, però la solidaritat entre nosaltres mateixos no sempre és la que caldria.
Josep Maria Boixareu Vilaplana
Llerona