La dissetena nit d’acampada a Rumania vaig muntar la meva tenda massa tard. En alçar el cap just abans de començar a fer el sopar vaig veure dos puntets de color taronja il·luminats pel feix del meu frontal. Una bèstia palplantada al costat d’un roure em mirava fixament a uns 50 metres de distància. “Una vaca que ha sortit del tancat”, vaig pensar. Però es va moure i no vaig tenir cap dubte. Vaig posar-me les dues mans a la cara bocabadat, incrèdul, aterrit. Un os. I un de ben gros.
La meva primera vegada havia estat a Kosovo, quan vaig sorprendre una femella i dos cadells en arribar a un altiplà després de remuntar un pas nevat al peu del Gjeravica. Les osses corrien esperitades muntanya amunt. Recordo que vaig plorar d’emoció.
Aquesta vegada va ser diferent: l’animal va desaparèixer discretament del meu camp visual i poc després, vaig escoltar petards i lladrucs dels gossos pastors, dubtant que poguessin condicionar aquell depredador de 300 quilos.
Aparegué novament. La bèstia va fer exactament el mateix recorregut de tornada fins al roure però, aquesta vegada, bramava al ritme de la seva gambada i, de tant en tant, s’aturava i em mirava. Mai oblidaré aquells ulls de color taronja en la foscor.
La idea de marxar en plena nit pel mig del bosc em semblava més perillosa que quedar-me allà, així que només tenia una opció: negociar un pacte de no agressió amb l’animal. Més aviat, suplicar-li.
Amb veu tranquil·la em vaig presentar a la bèstia. Sí, li vaig dir el meu nom, edat, origen, motivacions… i li vaig demanar perdó i permís per fer nit al seu territori. Vaig dir-li que jo no era cap amenaça per a ell, que només estava de pas i que apreciava la seva tasca mantenint l’equilibri del bosc. Vaig forçar-me a pixar tres vegades per marcar el perímetre i perquè ell pogués identificar-me clarament. Vaig xerrar molt. I vaig esperar. Però no va marxar. Desitjant-li bona nit vaig ficar-me dins la tenda de campanya mentre ell em mirava intens, immòbil. No vaig cuinar i vaig deixar la bossa del menjar al costat del meu cos -havia après que és millor fer-ho així-. Dues hores després em vaig adormir, acceptant que si ell volia jo no arribaria a l’endemà.
A l’alba vaig obrir els ulls. “Gràcies per deixar-me fer nit aquí”, vaig dir. Però ell ja no hi era.
Tino Gómez