Som a l’última casa del terme de Llerona anant cap a la Garriga, un cop passat el pont de la via del tren. Som a la carretera N-152, km 34,5, a can Ciurans. A l’entrada hi ha dues fites i una gran figuera.
De “veïns”, a l’altra banda de la carretera, tenim can Santa Digna i havien tingut can Rajol, avui desaparegut. El tren és un veí més, ja que separa la casa d’una part dels terrenys. En direcció sud, hi hauria l’entrada cap als Gorgs.
Avui ens fa de memòria del temps Josep Maria Ciurans Manero, en nom de la tercera generació de la família Ciurans.
“La casa deu tenir més de cent anys”, m’explica en Josep Maria. “Hi van viure els avis: Pere Ciurans i Carme Viñas, els meus pares: Jaume Ciurans Viñas i Manolita Manero Ferrer”, i ara hi visc jo i la meva filla.
En Josep Maria m’explica que la seva mare era de la Franja de Ponent. Va haver de deixar el poble de Cretes per venir a treballar a Barcelona i així és com es van conèixer amb el seu pare. “Sempre m’explicaven que el primer petó que es van fer va ser a l’avió d’El Tibidabo”, diu en Josep Maria.
També recorda que quan els pares es van casar expliquen que el tren anava molt lent i que el pare demanava al conductor que quan passés per can Santa Digna anés un xic més a poc a poc, que saltaria per anar a munyir les vaques. O bé baixava abans, al baixador de Llerona o havia d’anar fins a l’estació de la Garriga.
La casa es pot dir que s’ha mantingut tal com era abans, tot i que s’hi ha fet alguna reforma i s’hi han afegit comoditats bàsiques. Des de fa uns trenta anys té llum, ja que abans no n’hi havia i es feien servir generadors i llums de carbur. Avui en dia hi arriba ben justet internet i l’aigua ve del pou, perquè tampoc hi arriba l’aigua del poble.
Havia estat una casa de pagès autosuficient: tenia forn de llenya per fer el pa, animals i terres. Tenia vaques, porcs i un cavall, a més de gallines i conills. També hi havia hagut vinya i com que hi havia una bassa i s’havia fet una mina, el pare plantava de tot a “l’altra banda”. Quan li pregunto on era “l’altra banda” em diu “a l’altra banda de la via del tren”, perquè la via partia la propietat.
En Josep Maria encara recorda el pas a nivell que hi havia hagut a la Casilla abans de fer-se el pont. “En Ferran de la Casilla baixava les barreres manualment. Al vespre sempre hi havia accidents perquè no hi havia gaire llum i era un perill”, explica en Josep Maria.
Ell recorda que de petit, amb el seu germà, quan jugaven al paller de casa a amagar-se, una espurna del tren va calar foc al paller i van haver de venir els bombers i tot.
En Josep Maria em diu: “A casa hi havia molta maquinària. El pare havia estat un dels primers pagesos que va tenir tractor de benzina i la mare, una de les primeres dones a anar en moto, una Ossita.”
M’explica en Josep Maria que la màquina de ventar que es fa servir per a la Festa de la Mongeta del Ganxet de Llerona és la de can Ciurans.
Diu que el pare i la mare eren molt treballadors: “la mare s’aixecava a les quatre del matí i es cuidava de l’hort, de la casa… El pare s’encarregava d’aquelles feines més pesades com plantar patates, anar a regar, etc.”
Recorda com els dijous agafaven el Santa Digna que parava just al davant, i anaven a Granollers. La mare anava a vendre ous o algun conill a la Porxada i el pare anava amb els pagesos a l’Hotel Europa a negociar.
“El pare va fer venir un cavall d’Holanda i va sortir tan dolent, que feina tenia a fer-lo creure. Un cop el va haver d’anar a buscar a prop de can Terrers”, recorda en Josep Maria.
La casa tenia la mateixa entrada que ara, amb una porta cancel·la, hi havia l’era i des del portal s’accedia al menjador; al costat, hi havia una cuina molt petita, on hi feien vida, amb la llar de foc, una aigüera i poca cosa més. Al costat de la cuina hi havia l’escala per pujar a les tres habitacions de dalt. Hi havia un balcó, que es conserva. A l’altra banda del menjador hi havia una porta que es comunicava amb la cort del bestiar. Encara hi ha les menjadores dels animals.
“Recordo que a fora hi havia el pou de la mesquita i els pares sempre ens deien que vigiléssim de no caure-hi”, diu en Josep Maria.
Cap als anys noranta, quan el pare d’en Josep Maria va veure que la ramaderia no tenia futur, va comprar un terreny a la Garriga, va fer-s’hi una casa i van anar a viure a la Garriga. El pare va anar a treballar a la fàbrica i la mare va anar a vendre a la graneria del Sindicat de la Garriga, i la casa es va llogar un temps fins que en Josep Maria hi va tornar amb la família quan es va casar. Ara hi viu amb la seva filla al costat, o sigui que afegim una generació més a la casa de can Ciurans.
D’on ve el nom de la casa? El llibre Santa Maria de Llerona. Un poble amb arrels, de Joan J. Vallicrosa,* recull els noms de can Ciurans de les Planes, la casa on som avui, i can Ciurans del Pla (primera meitat del segle XX)*. També se n’havia dit can Ciurans de Dalt, referint-se a ells i can Ciurans de Baix, referint-se a la casa de Baix el Pla.
Tot i que en el llibre Recull onomàstic de les Franqueses del Vallès. Noms de casa i de lloc d’Enric Garcia-Pey** es diu de “can Siurans de les Planes” que “és coneguda amb aquest nom la casa situada a les Planes […], construïda per un home de cognoms Ciurans, germà de la casa del camí de can Riambau […]”, en Josep Maria diu que el seu pare era fill únic i que ell sàpiga, no són família.
En Josep Maria diu que hi ha Ciurans a l’Ametlla, a la Garriga, a Granollers, a Parets del Vallès… Potser els besavis eren de l’Ametlla?
“Hi ha algú de l’Ametlla que sempre m’explica una anècdota de l’avi”, diu en Josep Maria. Sempre em comenta: “Has recuperat la casa”? Es veu que l’avi va perdre la casa jugant a cartes a cal Desimiro, a can Santa Digna, en una espècie de timba, i per aquelles sorts que passen poques vegades, la va tornar a guanyar. Un cop la va recuperar, expliquen que va deixar de jugar.
Quan li pregunto què els agrada de Llerona, en Josep Maria em diu la qualitat de vida i la tranquil·litat. Tot i que abans no hi havia tants vehicles i el soroll del tren és a tocar, diu que t’hi acostumes i ja no el sents.
Gràcies, Josep Maria, per fer-nos de memòria del temps d’una casa tan a prop del tren, que ara pateix una expropiació pel desdoblament de la via, que s’ha vist sempre afectada pel pas del ferrocarril i que ha vist tants canvis que ja formen part de la història d’aquesta casa. Per molts anys i per moltes generacions més!
Montserrat Pocurull Roca
* Vallicrosa i Maynou, Joan J. Santa Maria de Llerona: Un poble amb arrels. Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1990. (Cavall Bernat; 18), p. 53.
** Garcia-Pey, Enric. Recull onomàstic de les Franqueses del Vallès: Noms de casa i de lloc. [Les Franqueses del Vallès]: Patronat Municipal de Cultura, Educació, Infància i Joventut de les Franqueses del Vallès, 2015. (Col·lecció Les Franqueses; 14), p. 546.