De teixit social i política
De teixit social mai ens en sobrarà. Les entitats, els clubs, les plataformes o les associacions són allò que impulsa els pobles, el que mou la societat, la cohesiona i li dona vida. Si no hi fossin, segurament la impersonalització seria tal que no ens reconeixeríem.
Tradicionalment les entitats han estat les primeres a donar resposta a tota mena de necessitats socials, culturals, esportives o ideològiques que s’han anat manifestant. Sovint molts abans que hi arribessin les institucions. I d’aquesta manera han aconseguit ressò i, per què no dir-ho, capacitat d’influència. No és estrany, doncs, que els actors polítics sempre hagin vist aquestes expressions de la societat civil com un espai on desenvolupar-se. De manera que, potser amb una genuïna voluntat de servei, ha esdevingut habitual que les institucions públiques s’apoderin de festes, esdeveniments, persones i espais que abans eren patrimoni de les entitats.
Un exemple clar n’és la presa de control per part de les administracions, de celebracions que havien nascut de la iniciativa dels veïns. Se n’apoderen, les fan créixer -potser artificialment- i hi posen molts més diners, ara provinents de la caixa comuna. Però això té una altra cara. És una dinàmica que empobreix el teixit social, i sovint posa color polític a esdeveniments que haurien de ser patrimoni de tots. Unes activitats que massa sovint són utilitzades amb objectius de partit. I això, volgudament o no, ho ha fet tothom. Són caramels massa valuosos per deixar-los sense desembolicar.
Als partits polítics sempre els ha costat molt recolzar les iniciatives en les quals no es poden posar medalles o que, fins i tot, els poden costar alguna crítica. No tenim, malauradament, gaire polítics que ho vegin de manera diferent. Ben al contrari, sovint les ganes d’apoderar-se, controlar i paternalitzar aquesta societat civil ha estat prou evident. I al capdavall és ben sorprenent, perquè quan el nostre país ha brillat, ho ha fet en moltes ocasions gràcies a la iniciativa de la societat civil. I avui, en l’època de la queixa constant i del greuge continu, justament hauria de ser una prioritat institucional fomentar una major implicació de la ciutadania en la vida comunitària. No tot ha de passar per les administracions. No cal que ho controlin tot.