Avui ens fan de memòria del temps Montserrat Roca Roger, en record dels oncles de la seva mare Maria Roger Cuyàs, Jaume Casanovas Espinasa (de cal Liro de Llerona) i Florència Cuyàs Julià (de cal Rectoret de Canovelles), amb qui havia viscut a cal Llarg, i Montse Pujol Garriga i Albert Puig Barrachina, propietaris actuals de la casa.
Façanes de cal Llarg i ca la Rossa, 1950
Tot queda entre família, perquè la Montse m’explica que en Jaume Casanovas era germà de la mare del seu pare, Joana Casanovas Espinasa, que vivia a ca la Rossa. Així consta en el padró de 1955.
Som al camí de cal Llarg, just abans de passar la via del tren en direcció a la Garriga, avui un pas tancat. De veïns tenim ca la Rossa, a tocar mateix, i a l’altre costat de la via, can Rafel. Al nord, can Periques Vell i a l’altre costat de la carretera, can Girbau, La Fàbrica i cal Ros.
No sabem si el nom de la casa es refereix a l’oncle Jaume de la mare de la Montserrat, que era molt prim i llarg, però s’ha conservat.
L’any 1966, els pares de la Montse Pujol, Josep Pujol Casanovas i Montserrat Garriga Espinasa, van comprar «la casa coneguda per can Llarch» —escrit amb ch—, de número 74, en el moment de compra número 31, de planta baixa i primer pis, amb pati al davant i al costat, a Jeroni Girbau Auró, propietari d’aleshores per títol del seu pare Jaume Girbau Dantí, segons llegim en l’escriptura de compravenda. Sembla que formava part d’una finca més gran «amb una porció de terreny unida i amb la qual forma una sola finca […] llindant […] amb terres del manso Net, avui finca ca la Rossa; al migdia, amb les del manso Lloreda, avui ca la Rossa; i a ponent, part amb el manso Jovany i part amb Joan Baldic […].»*
Façanes de cal Llarg i ca la Rossa, 2024
La Montserrat sap que en temps de la guerra en Jaume i la Florència, i la seva mare, ja vivien a la casa, en règim de masovers o arrendataris. Potser a canvi de collites del camp. Ella recorda que el seu pare, Simeó Roca Virgili, portava les terres de secà de l’altre costat de la via, de cal Xerric i del costat de La Fàbrica, per ajudar els oncles de la seva dona. La Montserrat hi anava molt, a Llerona. El pare la portava amb bicicleta o amb carro. També hi anaven a peu o amb el Santa Digna.
Arran d’una foto antiga de la casa, tant la Montserrat com la Montse i l’Albert em descriuen com era la casa abans. L’Albert m’explica que tota l’estructura s’ha conservat. La part del menjador feia un sortint en forma de punxa, que es va treure, però en general, s’ha conservat gairebé tot. La teulada de teula seca es va reformar fa uns deu anys.
Hi havia una entrada gran amb una porta de fusta, amb una taula i cadires per menjar-hi a l’estiu; la cuina, ben arrambada a ca la Rossa, tenia una finestra molt petita i s’hi feia vida a l’hivern, perquè abans no hi havia pas calefacció. Tenia una aigüera, els fogons de carbó i un escó al costat de la llar de foc, amb una biga de ferro llarga d’uns quaranta centímetres per penjar-hi la marmita i escalfar-hi l’aigua. Hi havia un armariet-fresquera i un forn de pa. Tant la biga, com el forn o la porteta de l’armari s’han conservat.
A la casa també hi havia una comuna. La cort del cavall estava al fons de la casa i el cavall passava per l’entrada, perquè era un bé preuat i, a més, proporcionava escalfor a les habitacions que eren a dalt, juntament amb els altres animals.
Davant el portal hi havia un pou artesà, d’on es treia l’aigua amb una corriola i es feia anar fins al safareig. També hi havia un pedrís.
Al cantó de la via hi havia una figuera gran.
L’Albert fent de manobre a cal Llarg, 1980
Al darrere de la casa hi havia els corrals que donaven a un pati i al pas a nivell. Aquests corrals tenien una porta al davant i també es comunicaven amb la casa, però les dues entrades no es veien.
«Ara t’explicaré una anècdota», em diu la Montserrat. «Durant la guerra, es veu que en aquests corrals hi havien amagat molta gent de tots dos bàndols. Quan venien del comitè, uns entraven per una porta i els altres sortien per l’altra, i així no es trobaven mai, perquè no s’intuïa que hi hagués comunicació.»
Cal Llarg i ca la Rossa es veu que se separaven per un filat d’aquests de gallines. La canalla, però, hi havia fet un forat per passar d’un cantó a l’altre sense haver de fer la volta. Ara encara per entrar-hi passen per ca la Rossa i els de ca la Rossa entren a cal Llarg.
La Montse i l’Albert em diuen que ja fa quaranta anys que viuen a la casa. Quan es van decidir a reformar-la eren molt joves i la casa estava plena d’esquerdes. “Podies veure l’altra costat a través de les escletxes”, diu la Montse.
Amb l’ajuda d’un aparellador que els va assessorar bé, un paleta de confiança i la voluntat de l’Albert, que va fer de manobre, van començar a arreglar la part de dalt: tres habitacions, el lavabo, una cuina i menjador, i a baix van deixar-ho com a garatge i lloc per rentar. També van fer-hi un rebost. Tot es feia de mica en mica.
L’Albert és de Granollers i es pot dir que ha anat a viure a cases on hi hagut sempre el tren al costat. «De tren en tren», diu la Montse. Als dos llocs on va viure a Granollers hi passava el tren i tot i que a cal Llarg el tren hi passa a tocar, em diu que ni el senten. Ja s’hi han acostumat. Senten més les fàbriques del polígon, que no pas el tren, diuen.
Abans que es tanqués el pas de la via, la barrera de cal Llarg, hi va haver el dret de pas, que en deien. Hi havia una clau de les cadenes del pas a banda i banda per als propietaris que hi tenien camps com els de can Girbau, can Rafel o can Periques. Ells, però, no van tenir mai aquestes claus.
La Montserrat diu que recorda com travessaven la via, passaven pel bosquet del costat de cal Diego, arran d’una mina d’aigua, i amb la tia portaven el menjar al pare, que treballava a cal Xerric. Cal Xerric és avui una nau industrial.
L’Albert recorda com abans de tenir la filla es va convertir en un petit pagès d’animals. Va posar garrins, pollastres, gallines, xais, ànecs, conills i un petit hort. «La meva sogra m’ajudava i em deia si als ous els faltava calç o si n’havia d’anar a comprar per donar-ne a les gallines, o havia de donar-los blat de moro, perquè els ous fossin més bons. Tinc un bon record d’aquell període, però va arribar un moment que tot no es podia fer.»
Quan li pregunto a l’Albert, molt implicat en el poble de Llerona, si se sent lleroní, em diu que sí.
La Montserrat em diu que és un privilegi viure a Llerona. Tot i que recorda que el camí era ben fosc i que només hi havia un petit llum al darrere de la casa, associa cal Llarg a un bon record i vivència, i li hauria agradat viure-hi, també.
Gràcies, Montserrat, en nom dels oncles Jaume i Florència, i gràcies Montse i Albert, per haver-nos fet de memòria del temps i per molts anys!
Montserrat Pocurull Roca
*Traducció de l’original.