Fa 45 anys que va fundar el Club Shiho-Wari de Karate a Bellavista
A vegades una entitat pot marcar la vida de diverses generacions d’un poble. És el cas del Club Esportiu Shiho Wari de Bellavista, el qual va ser fundat fa més de 45 anys per en Leoncio Garcia. Des d’aquest gimnàs, en Leoncio ha transmès la seva passió pel karate a milers d’infants i de joves. Però sobretot ha ensenyat una determinada manera d’afrontar la vida des de la humilitat, el respecte i la solidaritat amb els companys. En aquest temps Shiho Wari s’ha convertit en una referència del karate a tota Catalunya. I en aquest entrevista el seu fundador ens explica com ha viscut aquestes dècades.
Com i per què et vas iniciar en el món del karate?
Sempre m’havia agradat l’esport però mai havia tingut l’ocasió de practicar-lo. Fent el servei militar al Sàhara vaig començar a fer judo. A la tornada només vaig trobar un gimnàs que feia judo i un altre de taekwondo, que aleshores s’anomenava “karate coreà”. En aquella època venien molts japonesos joves a aprendre l’idioma, i molts d’ells es van quedar a fer classes d’arts marcials. Vaig anar a veure’n un, em va agradar, em vaig apuntar a les seves classes i des d’aleshores és el meu mestre.
Qui és el teu mestre?
Només n’he tingut un. Ha estat i és en Masayuki Kuninaga. Encara tinc relació amb ell; està al Japó i aproximadament cada mes parlem.
Què vol dir Shiho-Wari?
“Shiho” en japonès significa “quatre” i “Wari”, “trencament”. Per això en les exhibicions m’agradava fer el trencament en quatre direccions, i per aquest motiu quan vaig muntar el meu gimnàs li vaig posar aquest nom.
D’on va sorgir la idea de fer un gimnàs?
En aquell temps, no pensàvem a muntar un gimnàs. Quan vaig aconseguir el cinturó negre estava amb el meu mestre en un espai d’una fàbrica, que és on fèiem les classes. Un dia un amic em va dir; “he vist un lloc per muntar un gimnàs, vaig a veure’l!”. I mare meva! La sala em semblava bé, però en realitat era una granja, i hi havia porqueria per regalar… i d’aquí en va sortir la idea.
I com van ser els primers temps?
Va ser un boom! Estava arreglant el gimnàs i ja tenia gent que venia a apuntar-se! Les mares es barallaven perquè hi entressin els seus fills. No hi havia res més per aquí…
Els anys 80 van ser una època complicada en l’àmbit social a Bellavista. Què destacaries de la iniciativa que vas oferir?
Bé, jo no he tingut mai problemes. És a dir, jo he ensenyat a tots els nens de la mateixa manera i crec que ells m’aprecien també molt.
Tota la gent que s’ha criat a Bellavista ha sentit parla de Shiho-wari. Què destacaries que va suposar per a aquests joves?
Per als joves, un canvi en benefici de tots. Per què aquí havien vingut xavals amb problemes I van canviar totalment,
Alguna anècdota que recordis d’aquella primera època?
Alguns s’equivocaven quan entraven pensant que venien a barallar-se, a què jo els ensenyés a pegar-se. I com que no era això, se n’anaven. No es quedava ningú que no es comportés bé. Si no cridava els pares. Perquè jo no volia, ni vull, ensenyar karate per pegar a la gent. Aquí cal respectar a tothom i ser bona persona.
Quins són els valors del karate que es transmeten al teu gimnàs?
Ser humil, acceptar les normes que hi ha al gimnàs, respectar els companys, ajudar-los… Com deia el meu mestre, el karate no es practica solament aquí al gimnàs; es fa des que t’aixeques i fins que et fiques al llit. Has de respectar a la gent! Has de ser curiós, en tot el que fas en vida, perquè el karate, és tot això.
Què podem aprendre fent karate a part d’una art marcial?
Pots aprendre a tenir seguretat, que és molt important. El karate no serveix per a enfrontar-te amb ningú, ni per barallar-te, però sí que et serveix per a estar segur i preparat. Si algú vol fer-te alguna cosa, no has d’abaixar el cap i marxar…
Quins són els requisits per practicar el karate?
El karate és respecte; és saber acceptar-se un mateix tal com és. Ho dic moltes vegades, el karate no s’acaba mai… Cal aprendre a ser humil, a què no se’t apugi res el cap i treballar, aprendre, ajudar… Aquí, quan comença un alumne, tothom està disposat a ajudar-lo. Hi ha una companyonia enorme, de tota la vida. Aquests són els requisits que un necessita per practicar el karate.
Què signifiquen els colors dels cinturons?
Al principi hi havia molt pocs nens petits, quan jo vaig començar les classes no hi havia classe per a nens, si s’apuntava a un nen de 10 o 12 anys, havia de venir a la classe dels adults, llavors no hi havia problema, però ja quan van començar a fer les classes de nens petits. Què passava? Doncs que no li podies passar d’un cinturó sencer a un altre, per exemple, de blanc a groc. Per què? Perquè llavors arribaria molt jovenet, a cinturó negre.
I es va estipular partint el cinturó en dos colors, donant-li el blanc a groc després, el groc, el groc a taronja, el taronja és a dir, de mig color al mig color en el cinturó fins a arribar a cinturó negre, que és quan ja, des de petit, arriba a cinturó negre quan ja té 12 anys, que és quan pot ser cinturó negre.
Quins colors de cinturons hi ha?
Els cinturons són el blanc, groc, taronja, verd, blau, marró i finalment ve el negre.
Què és el pitjor que t’has trobat en la teva carrera com a mestre?
Crec que he tingut sort, perquè no m’he trobat res dolent ni quan estava treballant. Em va agradar molt l’ensenyament. S’ha de treballar amb gust; jo no li aconsello a ningú que es posi a fer classes si no li agrada, si no li agraden els nens, si no li agrada la gent… si no li agrada aguantar a la gent! Perquè també cal aguantar-la molt, saber donar-li la volta perquè no es trobi malament. I aprendre d’ells! Jo he après molt d’ells i aprenc encara! Dels nens, dels grans i de tots…
I el millor que t’ha passat? Allò que t’omple d’orgull?
Bé, el millor que m’ha passat en el karate i que m’omple d’orgull, són els meus fills que m’han seguit en la meva tasca. El Kiko està treballant i m’ajuda quan pot. La Raquel s’hi va ficar de ple, ho fa molt bé i és bona professora.
També m’ha omplert d’orgull que tingui diversos alumnes que porten ja 45 anys amb mi. I també haver estat durant bastants anys el gimnàs que més llicències ha tingut a Catalunya i potser dels que més cinturons negres i més Dan ha aconseguit.
Hi ha mestres que ensenyen amb la teva mateixa disciplina. Què et sembla?
Això a mi m’omple molt. Aquí venia un senyor de Barcelona, més gran que jo, que venia perquè m’examinés la gent. I l’home cada vegada que arribava aquí se n’anava emocionat, i em deia: “Leoncio, no he vist cap gimnàs en què els alumnes tinguin tanta educació i es comportin tan bé. I amb tanta gent com tu tens aquí!” Així que jo els pressiono amb la teòrica, però jo n’estic orgullós, perquè no hi ha ni un que em provoqui queixes, ni de la federació ni res de res. Estic orgullós de tots els meus alumnes, tant dels que encara hi són, com dels que no.
Ens pots explicar una mica el secret aquest d’aquest carisma que tens?
Hi ha persones que em pregunten d’on trec tanta paciència. El primer que faig amb els nens és ser jo mateix. Els dic, “soc el Leoncio, m’heu de dir mestre, m’heu de saludar…” Intento entendre’ls i ajudar-los. Això ho continuo fent encara i ho faré sempre.
Com et sents després de 45 anys de l’obertura del club esportiu Shiho-Wari?
Em sento molt orgullós d’haver-lo creat, i d’haver tingut -i tenir- uns alumnes tan bons. No em refereixo a bons campions fent karate, em refereixo a bones persones! Per a mi tot els alumnes són iguals. Tots ells venen aquí des de sempre. Hi ha campions a escala regional, dels campionats d’Espanya… Però jo no m’he dedicat a entrenar per guanyar campionats; els entreno perquè millorin ells com a persones… És un orgull haver estat durant bastants anys el gimnàs que més llicències ha tingut a Catalunya, i potser dels que té més cinturons negres i més Dans
Quanta gent ha passat pel teu Tatami?
Milers, milers! Es diu aviat, però és així.
Quin t’agradaria que fos el futur del karate?
M’agradaria que continués com és ara, és a dir, que no hi hagi enganys. M’ha vingut gent dient que
era cinturó negre i quan jo he parlat amb la federació, assabentar-me que no en sabien res. Persones que havien estat enganyades perquè, tot i que havien pagat, als seus gimnasos no els havien donat ni el carnet, ni la llicència. Això és el que més em fa mal, perquè jo sé el treball que costa arribar a cinturó negre. I quan creus que ho has aconseguit i descobreixes que en realitat no tens res, que ets com un cinturó blanc, això no m’agrada gens. Aquí no enganyem a ningú. Quan ve algú i em diu que vol apuntar el seu fill perquè vol que competeixi, jo els dic que aquí no fem competició. Aquí fem karate tradicional.
Què li diries a algú Que vol iniciar-se en el karate?
És el millor que pot fer… No estic en contra de cap esport, tots els esports són bons sempre que es practiquin honradament i es facin bé. Aquest no és un esport per practicar només uns anys, o uns mesos; aquí s’hi estarà tota la vida. Jo aquí tinc des dels nens, als pares, als avis. Vaig pel carrer i em saluda un munt de gent.
Alguna cosa més que volguessis afegir…?
M’ha costat molt el tema de les titulacions. Per què? Perquè no tinc estudis…! Imagina’t que jo amb nou anys estava treballant al camp i anava al col·legi a la nit. I què passa? Doncs que jo al principi vaig haver de treure’m el certificat d’estudi, que era l’única cosa que demanaven per a començar amb les titulacions. I així me les he tret totes! M’he tret totes les titulacions que hi ha en el karate.
M’ha costat? Sí, clar! M’ha costat caminar per tota Espanya! M’ha costat molts suspensos… De fet, no em costava examinar-me per a un cinturó i passar els graus, però la part d’estudi m’ha costat molt. Jo anava a Madrid, suspenia, i ja tornava al tren estudiant una altra vegada per examinar-me de nou. I així m’ho he tret tot a força de lluitar, amb constància i treball!