La meva família i jo tenim la sort de passar la major part de l’estiu fora de les Franqueses. Dic sort, no perquè no m’estimi el meu poble, sinó perquè el lloc de costa on anem és ideal per suportar la calor estival i desconnectar del curs. La tornada al setembre sempre és dura. És el peatge que hem de pagar… I aquest setembre, alguns fets m’han fet reflexionar sobre l’habitatge, sobre la importància de tenir un lloc on viure.
En primer lloc vaig veure que molt a prop de casa meva, sota el pont que hi ha a la rotonda de Can Mònic, hi vivia algú. Era evident veure la seva roba estesa i brutícia que s’anava acumulant. Un dia vaig veure de lluny qui era aquell algú. Un noi d’uns trenta anys. La meva reacció va ser avisar als serveis socials, però encara dubto sobre si acostar-m’hi i demanar-li si necessita res…però és tan evident que necessita moltes coses, que no sé ni com fer-ho.
El segon fet que em va colpir van ser dos desnonaments viscuts al nostre municipi. No sé qui va ser desnonant, però la gran quantitat d’efectius de forces de l’ordre públic, el seu posat i desplegament i la gran impotència de veïns, associacions i afectats em van deixar tocat. Quin desequilibri i quina injustícia. Sense entrar a valorar el tema de les ocupacions i sense conèixer el detall de les que es van viure al poble, alguna cosa no està anant bé.
El tercer fet ha sorgit arran d’una conversa amb una companya de feina. Ella cobra un sou digne i té feina estable, però s’acaba de separar i no troba cap lloguer que pugui assumir tota sola i els que troba impliquen haver d’avalar amb un ronyó o amb altres òrgans vitals. M’explicava això gairebé entre llàgrimes i amb la pressió d’haver de deixar el pis on viu.
En alguna cosa ens estem equivocant com a societat suposadament avançada. No hauria de ser tan difícil, car, costós, gairebé impossible, tenir un lloc on viure. Sembla fàcil, però ni les lleis ni el mercat ho entenen. Per això, donem gràcies per poder tenir llocs on viure i solidaritzem-nos amb aquells veïns que no tenen la mateixa sort que nosaltres… I no oblidem reivindicar que un lloc on viure de manera digna és el primer pas per viure de manera digna i plena. Sembla molt fàcil, però estem veient que no ho és.