En Guillem Albà és un pallasso. Però no pas un d’aquells que estem acostumats a veure a la televisió amb el nas vermell i la cara pintada. És un pallasso modern que en els seus espectacles barreja humor, música i sensibilitat. La vocació pel teatre li ve de família i, de mica en mica, s’ha anat fent un nom en els escenaris d’arreu del país. Fa poques setmanes ha passat pel teatre auditori de Bellavista, per presentar Jaleiu, el seu nou espectacle ple de positivitat.
Quins són els teus orígens en el món del teatre?
Els meus pares tenen una companyia de titelles que es diu l’Estaquirot Teatre i que aquest any compleix 50 anys. Van començar just després del franquisme. Volien sortir al carrer i reivindicar moltes coses. Els veia assajar i quan no anava a l’escola els acompanyava i mirava les actuacions des de darrere l’escenari. I de més gran els ajudava amb els llums i amb el so. Suposo que per aquesta raó vaig decidir dedicar-me a això.
Ho vas mamar des de petit…
Sí, i el millor és que jo sempre he viscut aquesta feina d’una manera molt normal. És una feina artesanal, en la qual s’ha de picar pedra, on tot s’ha de cuinar a foc lent, on has de ser humil i no flipar-te.
Vas estudiar teatre.
Sí, però jo no només volia aprendre a actuar; volia aprendre a crear! És el que sempre han fet els meus pares. Quan preparen un espectacle, ells pensen què volen explicar i com ho volen explicar, escriuen el guió… Fan tot el procés! I des de fa anys és el que jo també faig amb els meus espectacles.
I com vas acabar sent un pallasso?
La comèdia sempre m’havia atret, però sobretot la meva visió del teatre va canviar quan vaig conèixer en Jango Edwards. És un pallasso americà que porta molts anys vivint a Europa i que és molt conegut aquí. No és el típic clown amb el nas vermell, sinó és un pallasso molt més contemporani.
Diferent en quin sentit?
Fer de pallasso no és només fer riure. Es tracta també d’emocionar, de celebrar la vida, d’intentar demostrar que viure pot ser més fàcil… Tot de coses boniques i necessàries que vaig entendre que era bo explicar a la gent. Això em va ajudar a deixar d’entendre aquesta feina com una cosa egocèntrica; és a dir, és una tasca que m’omple i amb la que m’ho passo bé, però sobretot és una cosa que faig per a la gent. Per això faig de pallasso!
En Jango Edwards és algú molt important per a tu.
Va ser el meu mestre i això em va marcar molt. El vaig conèixer fent un curs amb ell i sense posar cap condició va acabar dirigint el meu primer espectacle. Vam compartir molt, molt, molt de temps assajant, improvisant… i també vaig començar a actuar amb ell. Sempre ha estat allà com un pare artístic!
Ara està malalt, però…
Sí té un càncer que no es pot curar. Ell no ho volia fer públic, però ho va acabar explicant. Fa poc vam fer una actuació conjunta del meu espectacle Marabunta en un festival que es va muntar a Barcelona. Va ser una mena de festa de comiat en la qual vam tornar a actuar junts. Estem compartint aquest moment de dir-nos adéu.
Explica’ns, què és un pallasso actualment?
Un pallasso és algú que busca una cosa una mica utòpica: que busca canviar el món; intentar viure el present; intentar recordar que som molt més efímers del que creiem; que hem de posar-nos les piles… I sobretot, que intenta que surtis del teatre amb més ganes de viure i amb més ganes d’abraçar.
Quins són els teus referents artístics? A qui t’agradaria assemblar-te?
De referents en tinc moltíssims clar. Per començar, el meu pare, la meva mare, i la meva padrina que es dediquen a aquesta feina. I el Jango Edwards, clar. I també gent que he tingut a prop com el Toni Albà (que no som família, malgrat que som del mateix poble) o el Sergi López. Els admiro molt pel que fan dalt d’un escenari. Són unes “bèsties pardas”.
Actuar és el secret de la felicitat?
Soc feliç en moltes altres situacions, però és cert que potser dalt de l’escenari és l’únic moment en què no em fa mal res. Pots tenir mal d’esquena o fins i tot tenir febre i quan estàs actuant, hòstia!, se’t passa. Algun dia, fins i tot, abans d’actuar estava plorant i em semblava molt difícil sortir a fer riure, però al final vaig acabar l’espectacle una mica més curat. De cop aquell drama que tenia se m’havia fet una mica més petit. O jo em sentia una mica més fort. No sé si actuar és el secret de la felicitat, però a mi em fa molt feliç.
Explica’ns breument de què va Jaleiu?
És el nou projecte d’en Guillem Albà i la companyia la Marabunta. Vam crear-lo just en el moment de la covid-19. Estàvem tots tancats a casa, però vam decidir seguir muntant l’espectacle a distància, que seguissin construint les coses, que se seguís fent el vestuari. És un espectacle que dona un missatge de celebrar la vida i de passar-s’ho bé. Són tot d’esquetxos en què jo em disfresso de diferents personatges i en què vaig jugant i improvisant, i on tot acaba amb una festa.
Els teus espectacles incorporen un cert to poètic.
Sí, vaig començar amb el clown més boig, més alegre, més extravertit… però de mica en mica he anat provant de fer aquesta barreja entre riure i la part poètica que crec que és interessant. És bonic perquè pots viatjar d’un lloc a l’altre. Si estàs rient i de cop sents una cosa poètica, t’emocionarà més. I si estàs en un part poètica i de cop et trobes un element còmic, et farà més riure. És maco passar d’un extrem a l’altre!