Amb l’esclat del conflicte bèl·lic entre Rússia i Ucraïna, en Manel Alías, aleshores corresponsal a Rússia, va passar a ser una de les cares conegudes de TV3. Al voltant de Sant Jordi va omplir a vessar la llibreria l’Espolsada amb motiu de la presentació del seu títol Rússia, l’escenari més gran del món. En aquest De pas, que hem ampliat a dues pàgines, ens presenta el seu llibre, ens parla de la seva experiència en aquest país i de com viu el poble rus aquest desafiament armat.
Què et va portar a Rússia?
Feia temps que volia un canvi d’aires, intentar passar una temporada de la meva vida en un altre país. Va coincidir que mentre jo estava en aquest procés vital, TV3 i Catalunya Ràdio van decidir obrir una corresponsalia a Rússia, que fins aleshores no existia, i m’hi vaig llençar. Vaig arribar-hi el febrer de 2015.
Per què consideres Rússia l’escenari més gran del món ?
El títol juga amb el fet que Rússia és el país més gran del món; no hi ha cap altre país que tingui tants quilòmetres quadrats, i les seves dimensions són, pràcticament, les d’un continent. La paraula “escenari” també és un joc, ja que a Rússia passen coses que són realment sorprenents i que podríem arribar a pensar que les ha escrit un autor teatral o un guionista de cinema.
D’aquestes històries, n’hi ha alguna que vulguis destacar?
A mi m’agraden totes per igual, perquè cadascuna d’elles està escollida per explicar una temàtica; no són a l’atzar. Una de les que m’agrada especialment és la de l’alcalde que quan va veure que ningú es presentava a les eleccions va demanar a la dona que netejava l’ajuntament que es presentés, perquè semblés que hi havia una competència real. Després, quan la gent va anar a votar i va veure que hi havia més d’un candidat, va acabar votant la dona de fer feines.
A qui va adreçat el teu llibre?
El recomano a qualsevol persona que vulgui passar una estona entretinguda. Rússia és un escenari fascinant i moltes de les històries que explico en el llibre podrien funcionar com a relat de ficció, però tens el component afegit de saber que són veritat. A més, moltes d’aquestes històries ajuden a entendre millor un país que està jugant un paper tan important en el món, encara que a vegades sigui un paper destructiu.
Un altre valor del llibre és que he fet l’esforç de sintetitzar el que m’ha costat set anys aprendre. I aquest és un esforç que no és menor, perquè hi ha moltes coses que en un viatge turístic a Rússia és impossible de captar i en canvi, al llibre, estan sintetitzades d’una manera entretinguda, espero.
Consideres que l’opció que ha pres Rússia és una acció premeditada o una fugida endavant?
Segurament . Amb aquesta acció, possiblement, busca ser una mica influent al món, imposar les seves pròpies normes, demostrar que s’ha cansat definitivament dels valors occidentals, que no vol seguir amb el joc d’intentar passar per una democràcia equiparable d’occident… hi ha una mica de tot.
Ara bé, no acabo d’entendre perquè Putin ha llançat un atac d’aquestes característiques, no acabo d’entendre què en traurà. Per tant, al darrere hi podria haver factors com el tancament de la seva etapa i com el recolliran els llibres d’història, somnis de grandesa per haver estat un dirigent que ha engrandit -encara que sigui poc- les fronteres de Rússia…
Com viu el poble rus aquest desafiament?
Depèn una mica de les circumstàncies, de cada família o, fins i tot, de cada membre de la família. Ara mateix hi ha una propaganda molt forta a Rússia, i la impossibilitat d’oferir cap visió alternativa al què està passant. L’operació militar de Rússia no s’explica com un concepte de guerra, sinó de defensa d’un país veí que té l’ajuda d’occident per a destruir Rússia. Aquest és l’esquema que reprodueix el Kremlin i els grans mitjans de comunicació del país. I aquests missatges calen en una part de la població.
Ara bé, també és cert que hi ha molts russos que tenen informació alternativa, o família a Ucraïna, o que arriben a les seves pròpies conclusions i que no els agrada gens el que està passant, però no es poden expressar obertament. Avui, pronunciar-te a Rússia en contra d’aquesta guerra comporta presó i molts problemes.
I per altre costat, Zelenski…
Zelenski era un líder que tenia certs problemes interns, que a nivell internacional era molt desconegut i en canvi ara se’l veu com un líder que ha entomat amb valentia la situació, que es permet parlar als principals parlaments d’occident i que acaba sempre amb la majoria dels parlamentaris dempeus i aplaudint-lo. Per tant, de moment, la seva figura està essent molt reforçada.
Veus una solució propera al conflicte?
No, no hi veig un final proper i ja veurem com acabarà.
Es pot fer periodisme, avui, a Rússia?
Se’n pot fer, però hi ha molts entrebancs. La situació no és ideal, ni de bon tros, i sempre tens problemes per donar la imatge completa als espectadors, als oients, als lectors… Tot i així, malgrat aquest entrebancs val la pena que hi hagi periodistes independents intentant explicar el que està passant.
Vas deixar la corresponsalia per tots aquests entrebancs?
No. Jo he tornat perquè la meva etapa allà havia acabat. La majoria de corresponsalies són per a quatre o cinc anys, i jo n’he fet més de set. Abans que comencés tot el conflicte jo havia decidit tornar. De fet ja s’havia obert un procés per substituir-me, però no esperàvem que el conflicte esclatés d’aquesta manera. Aleshores jo mateix em vaig oferir per anar informant fins que el següent corresponsal estigués a punt.
Com a periodista, creus que hi ha un abans i un després d’aquesta corresponsalia?
Com a periodista sóc el mateix, no he canviat, però m’ha tocat viure coses que no hagués imaginat mai que acabaria vivint. Com a periodista no imaginava haver de cobrir una guerra, ni entrar en un lloc com Mariúpol … i tot això té un impacte fort. A nivell vital, tampoc m’imaginava que jo aniria a Rússia i que formaria una família allà.