Avui ens fan de memòria del temps Assumpció Baixeras Bonet i Josep M. Boixareu i Viaplana, que ens explicaran la història de can Cameta. Som al pla de Llerona i hem vingut pel camí d’en Dorca fins a l’última casa, amb la façana de pedra, avui restaurada i propietat de can Baixeres, can Cameta. Abans, a l’esquerra del camí d’en Dorca, sempre hi havia hagut les cases i a la dreta, el que s’anomenaven, els barris, al costat del rec.
El carrer començava amb la casa de cal Nen, la més antiga; després venia can Capella, can Dorca, can Bassó, can Baixeres, can Ballús, ca l’Isidoro, ca l’Evaristo i can Cameta. Des d’allà fins al camí del Cabirol tot eren camps i encara ho són.
D’on ve el nom de can Cameta? No ho sabem pas. En el llibre Santa Maria de Llerona. Un poble amb arrels, Joan J. Vallicrosa ens documenta el nom d’aquesta casa a la primera meitat del segle XX, però no tenim ningú amb prou memòria del temps per dir-nos d’on ve aquest nom o si és un motiu. De fet, potser només podem recular fins al temps en què hi vivien Pepet Gual Roquerias i Pepa Ballús Ginesta, però en record d’ells dos o dels “avis del carrer”, com els anomena l’Assumpció, molt estimats per tothom, volem fer un relat d’aquesta casa. En Pepet i la Pepa no van tenir fills i per això quan ells no hi van ser la casa es va deteriorar, fins al punt que en el llibre Recull onomàstic de les Franqueses del Vallès. Noms de lloc, d’Enric Garcia-Pey, trobem: “casa del veïnat de can Dorca, al seu costat nord-oest, actualment tancada” i esmenta que en el Registre de la Propietat II 87, fca. 6284, f. 19 hi diu “avui en ruïna (1988)”.
La família Baixeras va comprar la casa a la família Samon l’any 1987 i la va restaurar. Avui la tenen llogada.
I vosaltres us preguntareu: quina relació hi ha entre l’Assumpció, en Josep Maria, i en Pepet i la Pepa de can Cameta? La Pepa era cosina germana de Rosa Ginesta, l’àvia d’en Josep Maria, i és la que va dir a la família Boixareu que aquí a Llerona hi havia una casa amb hortet que es venia, i així va ser com els avis d’en Josep Maria van comprar can Bassó o la casa que es va dir més tard can Boixareu, i les famílies Boixareu i Baixeras es van convertir en veïns. L’àvia Rosa Ginesta era cosina germana de la Pepa i de Rosa Ballús Ginesta, de can Cameta. Rosa Ballús es va casar amb Pau Espinasa, de can Samont de Samalús, el 1918.
L’Assumpció ens explica que a can Cameta hi vivien en Pepet, un home tranquil, de poques paraules, que havia fet de matador de porcs i a qui li agradava sempre fer bromes amb la canalla, i la Pepa, una dona amb caràcter i molt valenta. Ella recorda en Pepet amb pantalons de pana, espardenyes blanques de vetes i armilla. A la Pepa la recorda vestida de negre, amb una faldilla llarga fins als peus i amb un mocador al cap. “Com que jo era petita, els recordo ja grans”, ens diu.
Quan hi havia collita de faves, mongetes o cigrons ens expliquen que els homes del carrer feien l’era al costat de can Cameta i posaven els llegums en rodona i amb els cavalls del carrer els anaven trepitjant. Es veu que primer recollien el gra amb garbell per separar-ne la pellofa, però que va ser un gran descans quan es va poder fer amb la màquina de ventar. La canalla també hi ajudava i recollia el gra de l’era. L’Assumpció també recorda com cadascú portava els cistells amb fruita, aigua, vi, “graciosa” i litines, i els posaven al pou de can Cameta. Quan s’acabava la collita, es tornava a llaurar l’era per sembrar el camp fins que tornava el temps de recollir.
Ja de més gran, tots els veïns ajudaven la Pepa. Diu l’Assumpció que a casa seva li anaven a comprar. Primer ho van fer les seves germanes, la Quimeta i la Núria, més grans. Anaven a can Pep. Després ho va fer l’Assumpció. Ella anava a ca l’Agustina i diu que sempre comprava el mateix: mig quilo d’arròs, mig quilo de farina, un paquet de malta, dues mitjanes amb greix per a en Pepet i de vegades xocolata, i un trosset d’aquesta xocolata la donava a l’Assumpció.
Ella recorda que quan la Pepa ja era molt gran i tenia l’esquena molt corbada, si la volien ajudar a portar la llenya o la galleda d’aigua que treia del pou els deia: “Deixa’m, deixa’m, que encara puc!”
Després de la mort d’en Pepet, la Pepa va anar a viure amb els seus familiars de can Samont de Samalús, on vivia la seva germana Rosa, que la van cuidar fins que es va morir l’any 1975.
Com era la casa? Tenia un cos central i corts al costat. Hi havia una entrada que donava al menjador sala. Es menjava normalment a la sala. A dalt hi havia la saleta rebedor i les habitacions. S’hi pujava per una escala molt dreta. Tenia unes parets molt gruixudes. Era una casa humil i petitona. Ara s’ha engrandit una mica, perquè s’ha ajuntat la cort on hi havia les botes i també s’ha fet una cuina més gran, perquè era molt petita, però s’ha conservat tot el que s’ha pogut. Sabeu que hi havia hagut forn i pastera? En Josep Maria i l’Assumpció expliquen que la Pepa sempre penjava l’olla a la llar de foc, a sota dels trespeus, i que la Pepa feia les sopes amb un pot de préssec d’almívar per a en Pepet. Tots dos recorden en Pepet assegut al pedrís de davant de la casa, que encara conserven.
Davant de can Cameta hi havia el rec. Allà hi rentaven la roba; hi havia una llosa, tot i que els veïns anaven a rentar al rec de Can Pau Enrani, més gran. En Josep Maria recorda com seien a sota el saüquer. “A sota el saüquer hi havíem collit bolets i tot”, ens diu. Al barri hi havia oques. “En Pepet sempre deia que no entréssim perquè ens pessigaven,” diu l’Assumpció.
A can Cameta vivien de l’aviram, de pagès: venien ous, ànecs i gallines al mercat de Granollers. La Pepa anava a El Rengle sola amb cistells ben carregats.
Ens expliquen que la Pepa i en Pepet escoltaven “el ràdio”, però que cap dels dos sabia parlar castellà. Sempre tenien posada la mateixa emissora i amb el mateix volum. L’engegaven i prou.
En Pepet diu que va anar un cop a Barcelona, però la Pepa només havia estat al mercat de Granollers.
Quan sortim veig el número 13 a la casa. L’Assumpció em diu que la casa abans havia tingut el número 10. Jo pregunto com és que hi ha números parells i imparells al mateix costat de carrer i ella em diu que segueixen els números correlatius, però que de fet el número 13 el van triar fa poc.
Marxo fent una mirada a la casa actual i em trec el barret, i penso en la Pepa i en Pepet. Crec que estarien orgullosos de trobar-se casa seva tan ben restaurada, conservant la pedra, el gruix d’aquestes parets, el pedrís d’en Pepet i el nom de can Cameta, del qual no en sabem l’origen.
Gràcies, Assumpció i Josep Maria, per haver-nos fet de memòria de l’última casa del camí d’en Dorca i per molts anys!
Montserrat Pocurull Roca