El tapisser de Corró d’Avall ha rebut la distinció de la Generalitat com a Mestre Artesà Professional per la seva trajectòria en la rehabilitació de vehicles històrics a motor.
José Antonio de la Torre acumula més de 50 anys d’ofici a la seva esquena. És el tapisser “de tota la vida” de Corró d’Avall i el fundador del negoci familiar que encara perviu al carrer Sant Joaquim. Al llarg de totes aquestes dècades ha assumit tota mena d’encàrrecs, però amb el temps s’ha anat especialitzant en la restauració de cotxes clàssics. Fa algunes setmanes la Generalitat va voler reconèixer aquesta trajectòria atorgant-li la distinció com a mestre artesà i, al cap de pocs dies, l’Ajuntament també l’homenatjà. En aquesta entrevista, repassa quina ha estat la seva trajectòria.
D’on et ve l’interès per la tapisseria?
Quan feia la mili, si t’apuntaves a un curset de mecànica, electricitat i tapisseria d’automòbil, anaves al quarter del costat, et donaven un entrepà i no havies de fer guàrdia. Així vaig començar en aquest món!
I quan vas acabar la mili?
Jo no tenia feina. A la Garriga hi coneixia en Joan Martos, el millor amic que he tingut mai, que treballava en una tapisseria de mobles. Vaig estar un temps amb ell fins que un dia, a les Franqueses, em vaig trobar amb en Terricabres pare, que tenia un taller de planxisteria, i em va dir que necessitaven un tapisser.
Tenia un taller a la carretera de Ribes, oi?
Sí, era un espai de 300 metres quadrats en què hi havia servei de mecànic, de planxisteria i de pintura. Els faltava un tapisser per donar el servei complet. Jo d’entrada vaig rebutjar la feina, perquè creia que no estava prou preparat, però en Terricabres em va animar quan em va dir que la feina bàsicament consistia en posar fundes.
Fundes?
Entre els seus clients hi havia la flota de detergents Camp. Eren uns tres-cents Seat 600 de color verd i amb la inscripció “Elena” a la porta. Corrien per tot Espanya, però tots es reparaven a les Franqueses. A cadascun dels cotxes havíem de col·locar una funda als seients per mantenir-los com nous. Allò era habitual en aquella època i així vaig començar amb la tapisseria.
Però no tot era tan fàcil…
No, clar! Jo no sabia cosir i durant el dia anava arreplegant les feines més complicades. Quan el meu amic Martos plegava, venia i em donava un cop de mà. Hi va haver nits que vam acabar a les tres de la matinada Va ser dur, però maco. I en Martos em va ajudar moltíssim. Això no ho oblidaré mai. Era com si fóssim germans.
Més endavant et vas plantar pel teu compte. Primer amb el teu germà i després en solitari.
Sí! Encara recordo la primera màquina de cosir que em vaig comprar. Era de la marca Alfa i em va costar unes 4.500 pessetes, que vaig pagar amb els diners de la liquidació que vaig rebre per haver treballat durant una temporada en una fàbrica de teixits a Alemanya.
I com et vas acabar especialitzant en la tapisseria de cotxes clàssics?
Un dels motius principals és que no hi havia gaire centres que es dediquessin en exclusiva a aquest sector. Hi ha molta gent que entapissa mobles, però per entapissar cotxes -i especialment alguns models- has de conèixer bé els materials i saber com van col·locats. I sobretot t’ha d’agradar la feina. Has de tenir ganes de treballar i esforçar-te, perquè vols que el client quedi content. Més d’una nit no he dormit cavil·lant com resoldria una feina.
Quin són els reptes més difícils als que t’has enfrontat?
Per exemple, un Jaguar dels anys 40, un clàssic anglès, que he hagut d’entapissar completament: amb pells, amb el bordó que toca, amb la moqueta i amb tots els materials d’origen. Fer aquests encàrrecs requereix temps i ofici. Vas treballant, vas aprenent… i sempre esperes que t’arribi alguna feina complicada per veure si te’n pots sortir.
Hi ha alguna diferència entre com s’entapissaven els cotxes abans i ara?
Ara s’utilitza molt la pell. Abans la tapisseria dels cotxes antics es feia amb teixits nobles i macos, com velluts, cretones o llana.
Quina mena de clients teniu? Qui és la gent que restaura cotxes clàssics?
Depèn… Si es tracta de cotxes d’alta gama, els acostumen a tenir gent amb un alt poder adquisitiu. Però també hi ha joves de 30 anys que s’han comprat el seu primer Renault 5, que volen que sigui exactament com l’original, i que s’hi gasten el que faci falta. Són gent a qui els agraden els cotxes, o nostàlgics que recorden que el seu pare tenia un determinat cotxe i el volen tenir igual.
A vegades no deu ser fàcil tractar-hi.
Tractar amb la gent que té molts diners pot costar una mica, perquè com que el problema no és l’import, volen les coses perfectes i exactament com ells diuen.
Ets la primera persona a la qual la Generalitat reconeix com a artesà en la categoria de conservador i rehabilitador de vehicles històrics.
Exacte! Aquest reconeixement no existia. Crec que ho van moure els meus fills. Per aconseguir aquesta distinció calia almenys l’aval de 8 o 10 clubs de cotxes clàssics. Quan va començar a córrer la veu en van arribar 24! De Vic, Girona, Puigcerdà, Madrid… Són molts anys!
I com ho vas viure?
Em va fer molta il·lusió! L’acte es va fer a la Generalitat, on em van fer lliurament d’un reconeixement com a Mestre artesà professional en la categoria de conservador i rehabilitador de vehicles històrics a motor. Ara penso que tan malament no ho hauré fet durant tots aquests anys! I sobretot ho hem fet amb il·lusió i ganes i no pensant en els diners. Segurament això ha estat la clau de l’èxit.