El 1977 l’escriptor nord-americà Stephen King va publicar un relat breu que 7 anys després Fritz Kiersch portaria al cinema, convertint-lo en un èxit internacional dins del gènere fantàstic; Children of the corn narrava la curiosa història dels nens i adolescents d’un petit poble de Nebraska que, de sobte, començaven a fer dibuixos estranys, plens de flames infernals, ganivets tacats de sang i fileres de morts que caminaven. Poc després, cansats del món dels adults, aquells mateixos nens decidien esmolar les eines del camp i començar a exterminar totes les persones majors de 18 anys, deixant esglésies, cafeteries i masos plens de cadàvers degollats i un poble sencer ple de sang i terrorífics dibuixos a les parets. A partir d’aquell moment, tots aquells nens i adolescents iniciaven una nova vida, suposadament tranquil·la, amagats entre els immensos camps de blat.
Aquest relat, tan ximple com absurd, és òbviament un producte de ficció, però en llegir-lo un no pot evitar preguntar-se com deuen veure els nens i els adolescents d’avui el nostre món, el món dels adults. Un no pot evitar preguntar-se si entendran totes les atrocitats que els estem mostrant, totes les tortures que encara avui es practiquen, a animals i també a éssers humans, totes les diferències de tracte que encara hi ha entre dones i homes, totes les diferències de respecte que hi ha entre persones d’un o altre color de pell, tots els privilegis i greuges que avui encara tenen les persones depenent d’on han nascut, totes les bestieses d’això tan desbocat anomenat capitalisme i d’això tan abstracte anomenat meritocràcia. Un no pot evitar preguntar-se si els nens arribaran a entendre el sentit d’aquesta societat encara masclista i hetero-patriarcal, si entendran l’ansietat que tots plegats els hem transmès de manera globalitzada, si entendran per què els adults ens passem la vida corrent sense saber ben bé per què correm, si entendran mai perquè tots els mitjans de comunicació menteixen, si entendran mai aquest teatre que nosaltres encara anomenem democràcia, si entendran mai la precarietat dels seus sous i la impossibilitat que tindran en el seu futur per establir una llar.
De vegades em pregunto, amb terror, si un dia els nostres nens es cansaran de tots nosaltres i començaran a recollir eines del camp, dels garatges, de les golfes… i les començaran a esmolar, com succeïa al relat de King. Si començaran a entrar sense fer soroll a les botigues, a les cafeteries, als cinemes…. i si començaran a aniquilar-nos a tots els adults, deixant pobles i pobles plens de sang, plens de silenci. Si començaran a omplir els jardins de nous arbres, de noves flors, a l’espera d’una primavera millor… a l’espera d’una nova vida… sense odi, només per una suposada necessitat.
No heu observat que darrerament els nens estan fent dibuixos molt estranys?
Ka