Sasha ens explica com s’han organitzat per enviar el material i portar refugiats.
Sasha és ucraïnesa. La primera vegada que va venir a Catalunya va ser l’any 2000. Aleshores feia de monitora per a grups d’acollida d’infants de la zona de Txernòbil. En aquestes estades d’estiu, ella vivia a casa la Rosa i en Ramon, veïns de Corró d’Avall. Després d’un parell d’anys, va decidir quedar-se a les Franqueses. Actualment viu amb en Petro, qui també va néixer a Ucraïna, i tenen una filla de 10 anys. Ella compagina el seu petit negoci de costura a Granollers amb feines de traductora. L’inici de la guerra d’Ucraïna ha trasbalsat la seva vida i la de la comunitat ucraïnesa que viu entre nosaltres. Necessiten actuar i ajudar des de l’exterior a la seva gent.
Com vau viure l’esclat de la guerra?
El 24 de febrer, inici de la invasió russa, ens vam quedar parats. No enteníem res, no podíem fer res i no podíem tornar al país. Vam estar dos o tres dies en estat de xoc.
Com heu decidit actuar?
Després del bloqueig d’aquells primers dies, vam contactar amb una ONG per veure com podíem ajudar. L’entitat estava preparant un comboi ple de material necessari que sortiria al cap de deu dies cap a la frontera de Polònia amb Ucraïna, a l’espera de saber quan els deixarien creuar la frontera. Em vaig quedar glaçada; no podia imaginar perquè havíem d’esperar tants dies per enviar un material considerat urgent i necessari. Podia entendre el funcionament d’aquests grans organismes, però alhora no deixava de pensar en com fer arribar aquesta ajuda de manera més ràpida i directa. I vam decidir actuar pel nostre compte.
Acabeu de tornar de la primera expedició…
Sí, ho vam aconseguir, a base de demanar i suplicar. Hem fet una crida a coneguts, escoles, metges, farmàcies… i hem aconseguit omplir tres furgonetes amb medicines i material mèdic i enviar-les cap allà.
Feu els enviaments directament a Ucraïna?
Sí, la nostra idea és no haver d’esperar i aconseguir que les coses arribin allà al més aviat possible, perquè fan molta falta. Ucraïna ha prohibit temporalment la sortida dels homes d’entre 18 i 60 anys. Hi ha nombrosos controls militars i és complicat el trànsit entre fronteres. Polònia ha posat a disposició naus grans on deixar material, però el més difícil és entrar-lo a Ucraïna. Tot plegat resulta un embut per al nostre propòsit.
Com aconseguiu fer arribar el material?
Hem buscat una persona de confiança dins Ucraïna per coordinar l’entrada dels enviaments a la frontera i fer el repartiment un cop dins el país. Hem de confiar en aquest contacte, perquè sinó no arribem enlloc. Tanmateix, hi ha moltes ciutats assetjades i el més complicat és fer arribar el material a lloc.
Amb quines altres dificultats us trobeu?
El més difícil és aconseguir el transport, les furgonetes, perquè no ens les deixen de lloguer i qui les deixa és a canvi de salvar alguna amistat. A més, únicament per cobrir les despeses de transport es necessiten uns 1500€. Per sort, hem trobat qui ens deixa les furgonetes i rebem aportacions econòmiques de diferents punts del país.
Qui fa els viatges?
A cada furgoneta hi van dos conductors. Per fer els viatges comptem amb la col·laboració d’una família d’aquí i el meu marit, el Petro. Aquest primer viatge ens ha funcionat, esperem que al segon també.
Coneixeu el valor econòmic que porteu?
No, però hi ha coses que tenen molt valor. Rebem llistes des dels hospitals amb medicaments especials que allà no es poden aconseguir…. també enviem roba perquè les dones cusin peces de vestir per abrigar la gent i els soldats, o altre material com poden ser bateries o llanternes.
I el viatge de tornada?
Aprofitem per portar gent. En el primer viatge vam portar dos nadons, una nena i tres dones. En el segon esperem portar nou persones. És per això que ens interessen furgonetes mixtes, que ens permetin portar seients o càrrega.
On s’allotgen les persones que porteu?
Les primeres que van arribar estan vivint en cases particulars i, esperem trobar allotjament per a tothom que arribi. Tenim una llista de famílies d’acollida, però s’ha de considerar que aquests acolliments poden allargar-se més d’un any. Per tal que aquestes persones puguin tornar al seu país caldrà que, no únicament acabi la guerra, sinó que es construeixen nous habitatges… Hi ha molta gent disposada a ajudar, però quan se’ls planteja la situació, no ho veuen tan senzill.
Com arriba la gent anímicament?
La majoria arriben en estat de xoc. La noia que viu a casa té un nadó de dos mesos i el seu marit s’ha quedat a Ucraïna. A la nena li costa dormir i ella passa moltes estones fent videotrucades. El viatge va ser molt dur per a elles i necessiten temps per posar-se una mica a lloc.
Tu tens família a Ucraïna?
Sí, hi tinc família. Ells no poden sortir de la ciutat on viuen; estan en setge, amb inhibidors i incomunicats d’Internet. Fa més de deu dies que no he parlat amb la meva mare. Cada matí li envio missatges, però no sé si li arriben. El meu germà està bé, però lluitant i defensant la ciutat. És un malviure, duríssim per a mi.
És una situació dura per a tothom…
Duríssima, no us ho podeu imaginar! No poder comunicar-se amb la família, no saber si estan bé, si tenen menjar……