Tinc fred, estic xop perquè fa massa que plou, falta poc perquè sigui negra nit i em trobo al mig d’una cruïlla de camins. Estic desorientat. Al meu davant surt una estreta carretera en suau descens, a l’esquerra s’inicia una pista que sembla prou amable i, a la dreta, un preciós corriol empedrat en forta pujada. Quin serà el més fàcil, el més curt, el més bonic?
En condicions normals faria servir la tecnologia per sortir d’aquest toll, però no tinc bateria al mòbil des de bon matí i ja estan molt lluny les marques perdudes del sender que venia resseguint. No és la primera vegada que em trobo en aquestes circumstàncies i probablement per això estic bastant tranquil, glaçat, però tranquil.
Recordo que va ser per casualitat que vaig descobrir l’Estels del Sud, a les terres de l’Ebre, quan volia arribar a l’Aragó deixant enrere la meva estimada terra i també quan, de rebot, vaig creuar-me amb el fabulós GR131 a les Canàries, tot cercant el Teide. Mai havia escoltat una sola paraula del Trilho dos Pescadores o de la Rota Vicentina a Portugal. A Escòcia em va atrapar la West Highland Way enmig de paisatges de somni i allà, en un refugi que semblava un palau, em van parlar de la Pennine Way, per la que travessaria mitja Anglaterra. Vaig fer centenars d’inacabables quilòmetres per carrils bici a la costa oest de França i al sud d’Alemanya per arribar al Tirol austríac. La Via Alpina i el Tour del Mont Blanc els tenia ben referenciats i vaig poder fer un tastet en la doble travessa dels Alps. De les fletxes grogues que porten a Santiago des de gairebé qualsevol racó d’Europa prefereixo no parlar-ne gaire, perquè m’emociono. Les he seguit del dret i del revés a gairebé tots els països.
Avui, perdent el deliciós Sentiero Liguria, sé del cert que és indiferent el camí que triï, que qualsevol d’ells em portarà allà on haig de ser, que cada cruïlla és sempre una nova oportunitat. La nit és d’aquelles de supervivència, sota una pluja constant i una humitat penetrant.
L’endemà al matí, un parell de quilòmetres enllà, trobo les primeres fletxes d’una altra ruta: la Via Francigena. I començo a riure com un boig. Pensava que aquest camí girava per l’interior del país! Ja es diu tot sovint: tots els camins porten a Roma. Aquesta vegada és fascinantment literal.
Tino Gómez
Què portes a la motxilla? Tenda de campanya, matalàs i sac de dormir. Roba: samarreta i pantalons tèrmics. Samarreta,mitjons i calçotets extra. Ponxo i pantaló impermeable, jaqueta de plomes, paravent, gorro i buff.Carregador solar, mòbil, llumfrontal i cables. Higiene: raspall i pasta de dents, pastilla de sabó,tovallola, tisores, preservatius i mascareta. Fil i agulla. Cuina: pot de gas, olla, cremador,encenedor, cullera-forquilla i navalla. Bastons i ukelele. Passaport, carnet de conduir, targetes iefectiu. Menjar i aigua.