El primer home que ha practicat la natació sincronitzada a l’estat forma part del CN Les Franqueses
En Pau Ribes és un exemple de determinació. Amb només set anys es va convertir en el primer home de l’estat que practicava la natació sincronitzada, i malgrat totes les incomprensions, va perseverar fins a formar part de la selecció espanyola. La piscina és la seva vida. Li ha aportat fama i prestigi, però sobretot l’ha ajudat a superar una infància complicada amb importants dificultats a l’escola. Ara, amb 26 anys, està al cim de la seva carrera i malgrat residir a Canyamars ha decidit enrolar-se a les files del Club Natació Les Franqueses, on hi ha arribat de la mà del seu president, en Josep Maria Mas.
Com vas començar en el món de la natació sincronitzada?
Des que tenia dos o tres anys sempre he estat en contacte amb l’aigua. I la “sincro” la vaig descobrir amb set anys en un espectacle a la piscina Picornell de Montjuïc. Allà em vaig enamorar del que vaig veure i vaig decidir que jo volia practicar aquell esport. Ho vaig provar i des d’aleshores va ser la meva droga.
Vas ser el primer noi?
Amb set anys em vaig presentar al Club Natació Granollers amb els meus pares i els vaig dir que volia fer natació sincronitzada. Els va estranyar moltíssim i aleshores ens vam adonar que jo era el pioner a tot l’estat. Però jo volia provar-ho fos com fos.
I ningú va intentar treure-t’ho del cap?
Sí, sobretot els professors. Jo he tingut una infància bastant complicada. Els estudis sempre m’han costat bastant, tenia dèficit d’atenció i era molt hiperactiu. Anar al col·legi i posar-me davant d’un llibre era el meu pitjor malson. En canvi, anar a la piscina m’ajudava moltíssim. Jo era un Pau a l’escola i un altre completament diferent a l’aigua; un Pau que podia escoltar-te i fer-te cas i que es recordava de les coses.
I aleshores, quin era el problema?
La majoria de professors no creien en mi. Deien que havia de deixar aquesta “distracció” perquè no m’ajudava amb els estudis.
…però finalment la natació t’ha fet famós!
L’aigua és la meva vida. És on puc ser jo mateix i on he aconseguit tenir un nom. I encara em queden uns quants anys per endavant! M’agradaria ajudar els que venen darrere meu, al planter, i que allò que jo no aconsegueixi sigui possible per a ells.
Es pot sobreviure amb la natació sincronitzada?
Soc esportista d’elit, estic a la selecció espanyola i de moment m’hi puc guanyar la vida. Sí que és cert que la nostra feina no està gens valorada. La natació sincronitzada és un esport molt sacrificat, t’hi has de dedicar moltes hores i crec que la balança no està equilibrada. Tenim pocs ajuts, però hem de lluitar perquè la situació millori per als que venen darrere nostre..
Quantes hores al dia dediques a la natació?
És com una feina. Generalment entreno entre 7 i 9 hores, i d’aquestes, al voltant de sis són dins l’aigua.
Quines qualitats s’han de tenir per poder-te dedicar a la natació sincronitzada?
És un esforç d’extrems. Cal que et sàpigues moure ràpid dins l’aigua, que siguis flexible i fort, i que tinguis potència i explosivitat en els moviments… Has de tenir bastants punts forts!
A dia d’avui competiu homes i dones junts. Algun dia hi haurà competició només masculina?
Jo espero que sí, però per aconseguir-ho ens cal planter, que s’hi apuntin nens que vulguin provar-ho i no cremar-los abans d’hora. És un esport que requereix de molta dedicació; potser estaràs una pila de mesos entrenant un element i no et sortirà com calia. I aquest nivell d’exigència no compensa a tothom. Però si seguim treballant bé, com s’està fent ara, espero veure homes participant en les competicions olímpiques i mundials.
Quina és la millor edat per començar en la “sincro”?
Com més petits, millor! Així el cos es va adaptant i es treballa la flexibilitat des de ben joves.
Què li diries a un nen que se sent atret per aquest esport, però que no s’hi apunta pel que puguin dir?
Li diria que ha de ser molt fort, que ha de ser molt ell mateix i una mica egoista. Si això és el que vol fer, ha de deixar de banda el que digui la resta de la gent. Moltes vegades deixem de fer coses per culpa del que diran els altres i després ja t’ha passat el tren. Si realment ho volen, que ho facin sense por.
Ara és més fàcil que quan tu vas començar?
Sí, ara la situació està molt més normalitzada, però ha costat força. Durant anys jo vaig ser l’únic noi en tot l’estat, però quan vaig fer el pas a la selecció, l’any 2015, es va començar a fer popular. Ara a nivell federatiu hi ha uns 35 nedadors arreu d’Espanya, que està força bé.
Encara no t’ho hem preguntat… d’on ve la teva vinculació amb el Club Natació Les Franqueses?
Des de petit entrenava al Club Natació Granollers, on hi havia en Josep Maria Mas. Un dia ens va comentar que tenia el projecte de crear un nou club a les Franqueses, del qual ara n’és el president. I tot i que òbviament no hi estàvem obligats, em va semblar una bona opció per començar a fer escola, fer planter i animar a la gent a apuntar-s’hi
I com ho valores?
La veritat és que des del principi he tingut molt bon vincle amb el club. En Josep Maria és com el meu segon pare, portem molts anys a la “sincro” junts. Gràcies a ell he pogut arribar on soc ara.