Avui ens fan de memòria del temps la Margarida i l’Elvira Caellas Baldich. Anem a can Xico, una casa pairal probablement centenària i amb un nom ben original.
El nom? No en sabem pas el motiu. Quan l’avi Josep Caellas Roca —casat amb Margarida Ganduxer— va comprar can Xico amb el seu germà, ja tenia aquest nom.
Som a Baix el Pla, just a la cruïlla de camins de can Riambau, can Bou i ca l’Ànima. Segons em diuen, aquí tot està encara igual: cal Carreter, ca l’Ànima (la casa nova), can Congost, can Roqueries…
Si tanqueu els ulls i reculeu uns quants anys enrere, podreu descobrir que l’avi Josep i el seu fill Miquel —pare de la Margarida, de l’Elvira i de la Paquita (que malauradament no hi és)— eren els pastors de Llerona i que si vèieu un ramat, era justament de can Xico.
Com diu l’Elvira «jo sempre dic que vaig néixer entremig de xais».
Els pares de la Margarida, de l’Elvira i de la Paquita eren en Miquel Caellas Ganduxer i la Rosa Baldich Pujadas. Abans de comprar aquesta casa, els avis havien viscut a can Setmana i 
després a can Guixa, a Llerona mateix. Quan la van comprar, com que el germà de l’avi era paleta, diu que la van reformar. Tant la Margarida com l’Elvira ens diuen que era una casa baixa i que «van aixecar-ne un pis».
Quan els pregunto com era la casa, em diuen que tenia un pati i un corral molt gran. Hi havia corts on tenien vaques, porcs i un galliner. També tenien un cavall per a la feina del camp i per traginar.
Hi havia una bassa i dos pous. Al principi em diuen que havien anat al rec de can Gregori a rentar, però quan van fer la bassa ja van tenir un safareig al costat.
Hi havia una entrada, el menjador, la cuina amb la llar de foc i les habitacions eren a dalt. La meitat de l’habitatge era una nau que no estava ni enrajolada.
Quan els pregunto per què no van seguir la tradició i no van ser pastores, elles em diuen que ja de ben petites acompanyaven l’avi, el pare o l’àvia a portar xais cap a Alella o a Mollet a peu, ja que abans no hi havia escorxadors a tot arreu, però res més. Abans —em diuen—, s’havia de demanar un permís per portar els xais d’un cantó a l’altre, perquè et podia parar la Guàrdia Civil. Elles anaven sense papers —em diuen—, però no les van parar mai. «La il·lusió que teníem d’acompanyar l’avi».
Normalment, a l’estiu —m’expliquen—, l’avi i el pare es llevaven cap a les quatre de la matinada per portar el ramat als camps de ca l’Ànima, cap a Rosanes, cap a la Garriga…, allà on els pagesos ja els havien dit que volien que el ramat es mengés l’herba i cap a les nou del matí ja tornaven cap a casa, perquè feia massa calor. Cap a les sis de la tarda tornaven a treure el ramat i ja tornaven de fosc.
Quan els pregunto si no van aprendre a munyir mai, l’Elvira em diu que no en va voler aprendre mai, però que recorda l’avi Josep com munyia alguna cabra i la Margarida bevia a galet parant la boca.
I aquí ja comencen les anècdotes. La Margarida recorda quan eren canalla i anaven a can Sorgues a jugar. Allà hi havia caixes de taronges i com que a casa no en menjaven, n’agafaven i s’escapaven. A vegades la castigaven i la tancaven en una cort, però l’avi o l’Elvira mateix obria la porta perquè sortís.
L’avi —diuen— era un home bo. «Ens donava vint-i-cinc pessetes i ens les tornava a prendre si el fèiem enfadar: torna’m els cèntims —ens deia».
La mare es veu que era molt bona cuinera i la Margarida recorda com celebraven la Festa Major amb aquell rostit tan bo, o feien la matança del porc.
No us ho creureu, però em diuen que totes tres germanes van sortir de can Xico vestides de núvia. Això vol dir que hi van viure fins que es van casar. L’Elvira diu que van viure un temps a cal Xico, però amb els fills —la Gemma i el Josep— que anaven a l’escola a Granollers, era un anar i venir i al final van anar a viure uns anys a Granollers, tot i que més tard van tornar a viure a Llerona, però no a can Xico —que ha passat a tenir un nou propietari amb la família Almendros Tusell, que ha conservat la casa gairebé com era—, sinó que l’Elvira i el seu marit Juli van anar a viure al costat de can Carlí, a Dalt Riba.
Quan els pregunto què recorden de la vida a can Xico, la Margarida em diu que recorda com s’enfilaven als arbres per jugar. Es veu que hi havia moltes figueres i s’hi enfilaven per agafar figues. També s’enfilaven als caquis. «Hi havia molts arbres».
A vegades anaven en bicicleta fins a la riera a agafar “rajoles” i jugaven a fireta. 
També recorden com treien les cadires al carrer per fer-la petar amb els veïns. Eren altres temps!
La Margarida diu que va anar a l’escola de les Franqueses i que hi anava a peu. L’Elvira, en canvi, diu que va anar a l’escola amb el senyor Parera del davant i que després va anar a l’escola de Baix el Pla i a l’església, amb el senyor Parera, també.
Quan els pregunto què enyoren, em diuen que la joventut.
Totes dues afirmen que estan enamorades de Llerona. L’Elvira hi ha tornat a viure i la Margarida diu que puja cada diumenge a missa i va a Baix el Pla a fer el vermut, perquè s’estimen molt el poble.
Tot i que els ramats ja pràcticament han desaparegut dels camps de Llerona, si passeu percal Xico, mireu-vos bé la casa i imagineu els dos-cents o tres-cents xais que si era estiu sortien al matí ben d’hora i al vespre cap al tard a pasturar pels camps del voltant.
En memòria dels pastors de Llerona, de l’avi i del pare de la Margarida i l’Elvira i d’algun altre ajudant, gràcies per fer-nos de memòria del temps i per molts anys.
Montserrat Pocurull Roca