Qui sigui capaç de dir que aquest 2020 és un any típic, s’ho hauria de fer mirar. Això sí, sempre podem trobar el contrast entre la novetat i la repetició de la història.
D’una banda tenim la gran novetat d’enguany… el nostre “estimat” virus amb qui convivim diàriament. El que ens condiciona les sortides de casa, les reunions privades i públiques, l’escola dels nostres fills, els llocs on podem anar, com podem menjar i beure o com podem comprar. El mateix virus que fa que ens haguem de recomptar a dins de cada local tancat o fins i tot a l’aire lliure. El que ens fa demanar cita prèvia per anar a la perruqueria o per entrar a la biblioteca. El mateix que ens ha portat unes restriccions que, mesos enrere, haguéssim pensat impossibles. El virus que ens ha posat l’hàbit de la mascareta, la distància i que ens fa tenir les mans netes com mai les havíem vist.
I d’una altra banda, tenim la situació política del municipi, aquesta no tan nova. Vam començar la legislatura amb un pacte de govern entre Junts per les Franqueses i el PSC. A alguns els va semblar sorprenent, però portaven anys formant una “unitat convivencial” que semblava consolidada. Tot d’una, quan encara no han passat ni dos anys de les darreres eleccions municipals, el pacte s’ha dissolt amb arguments que no semblen gaire sòlids. És sorprenent el canvi tan sobtat en la relació entre Junts per les Franqueses i el PSC. De conviure plegats a posar “distància de seguretat”. De fer “pactes pel municipi” a esventar relacions tòxiques. De fer-se fotos plegats, a fer córrer que a l’ajuntament hi ha “irregularitats” i donar a entendre que no tothom té les mans tan netes.
Segurament cap dels implicats ens ha acabat d’explicar tota la veritat de la ruptura, però això, efectivament, ja ho havíem vist al municipi. Alguns pensàvem que aquests temps de pandèmia ens portarien una nova manera d’afrontar els problemes. I tanmateix sembla que la vella política, preocupada més per les aspiracions polítiques dels seus protagonistes que pel dia a dia dels ciutadans, encara té molta corda. Per això, per deslliurar-nos d’aquesta “vella política”, també ens caldria una vacuna, però no tenim clar que sigui més fàcil d’aconseguir que la del nostre “estimat” virus.