La professora de la facultat de psicologia de la UB ens explica algunes claus de les seves recerques.
Fa 25 anys que corre pels passadissos universitaris del Campus Mundet de la Universitat de Barcelona. Primer com a estudiant -es va llicenciar en Psicologia (2000) i va obtenir el títol de doctor (2008) a través d’un programa de Neurociències- i després com a personal docent i investigadora. Va aconseguir diverses beques i contractes temporals, fins que fa dos anys, va concursar per una plaça indefinida com a professora agregada del Departament de Psicologia Clínica i Psicobiologia de la Facultat de Psicologia. Va néixer a Barcelona l’any 1977, però ha crescut a Corró d’Amunt, on la seva família es va instal·lar fa més de 30 anys. Actualment viu a Bellavista.
Què fas exactament en els teus projectes de recerca?
En els darrers anys m’he focalitzat especialment en la innovació docent.
Per què?
Falta un model educatiu d’ampli consens. Tradicionalment el sistema educatiu ha estat selectiu. Una carrera d’obstacles, intel·lectuals i econòmics, que només una petita elit era capaç de superar. Actualment, aproximadament la meitat dels joves adults accedeixen a estudis universitaris, tant aquí com a qualsevol dels països de l’OCDE. El perfil de l’estudiant és molt més divers i la classe magistral com a principal forma d’ensenyament no sembla suficient.
Quina és la moda ara?
Es parla d’un model centrat en l’estudiant, per diferenciar-lo del tradicional, on el protagonisme del professorat era cabdal. Ara, l’estudiant passa a tenir un paper més actiu i la tasca del professor hauria de ser més facilitadora, dissenyant entorns que permetin als estudiants aprendre mitjançant materials audiovisuals, seminaris, resolució de problemes reals de la professió o tutories actives, més que dictar què s’ha de saber; flexibilitzant i facilitant l’estudi, tant en format presencial com virtual.
Quin seria algun dels continguts que intentes facilitar?
Que la percepció que tenim de la realitat és una recreació del cervell, no especialment fidel del món físic.
Una invenció del cervell?
Fent ús d’una analogia proposada pel psicòleg Donald Hoffman, la percepció seria com una pantalla d’un ordinador. Quan cliquem en una icona per buscar un missatge que ens han escrit, no podem dir que el missatge (la realitat) és lletra negra sobre fons blanc (més aviat són circuits electrònics). Tampoc vol dir que el cervell sigui l’únic responsable del que veiem, sense interacció amb l’entorn, el cervell no veu, ni sent res, ni olora res.
Però llavors ens enganya?
Es diu que tenim cinc sentits, però és una veritat a mitges, a més de la vista, l’oïda, el gust, l’olfacte i el tacte, el cervell també rep informació sensorial vestibular (equilibri), propioceptiva (com està el nostre cos en l’espai), termoceptiva (temperatura interior i exterior) o nociceptiva (dolor). Per gestionar aquesta ingent quantitat d’informació, el cervell recrea la realitat a partir d’experiències passades, expectatives, simplificant, intentant sent ràpid i adaptatiu, no especialment acurat. L’objectiu no és obtenir una calcografia de la realitat, que segurament seria més lenta d’aconseguir, sinó un «mapa» per sobreviure.
També en el cas del dolor?
Sí, el dolor no és més que una representació del cervell perquè dediquem recursos a un perill real o potencial, com quan veiem les llums de fre del cotxe del davant. Però també s’equivoca, per exemple, en el cas del membre fantasma, persones que han patit l’amputació d’alguna part d’una extremitat (mà, braç, peu, etc.) i encara la senten, els hi fa mal, per molt que la ferida estigui totalment cicatritzada.
Per què passa?
Es tracta d’una il·lusió. De la mateixa marera que en mastegar un xiclet de menta percebem que la temperatura de la boca canvia (quan de fet ha variat el mateix que si ens mengem un caramel de taronja, és a dir, poca cosa), el cervell de les persones que pateixen dolor en el membre fantasma representa una realitat que no existeix. Els mecanismes són diferents: la menta activa «erròniament» un tipus de receptors sensibles a canvis de temperatura, i el dolor del membre fantasma pot explicar-se per canvis perifèrics (a nivell de l’amputació) o corticals (la interpretació que fa el cervell del «nou» cos). Però la idea subjacent és la mateixa; diem que la percepció és una representació, no la realitat.
I què té d’adaptatiu?
Les il·lusions demostren les dreceres del cervell, els punts dèbils, però això no treu que la representació que ens proporcioni en general sigui acceptable per sobreviure.
Què hi ha del que ensenyes que t’hagi estat útil a la teva vida personal?
Precisament hi ha evidència que la formació en la neurociència del dolor, facilita el seu maneig. Probablement un factor important a l’hora de no haver de requerir analgèsia farmacològica durant el part dels meus dos fills va ser la meva formació acadèmica sobre aquest tema.
Quin aspecte de la teva vida personal t’ha servit a nivell acadèmic?
En destacaria també un relacionat amb la família. Pel meu home vaig saber que hi havia pares que prescindien dels bolquers abans de l’any de vida. Buscant informació em vaig adonar que és un tema que no està gaire sistematitzat a nivell científic, però al que m’agradaria dedicar-m’hi.
Com ho vau fer?
Com segurament es feia aquí fa 200 anys o com encara fan a la majoria de cultures asiàtiques, africanes o sud-americanes: promovent l’aprenentatge del control dels esfínters al poc temps de néixer. És a dir, posar en posició de gatzoneta el nadó des de les primeres setmanes, especialment després de menjar o dormir.
Que estressant, no?
Nosaltres ens ho vam prendre com una part de la cura del nen. Al cap i a la fi, la dedicació de l’adult és plena en els primers anys de vida, així que tant era si tocava menjar, jugar, dormir o evacuar. Diria que és qüestió de mentalització i constància del cuidador, a la vegada que exercitar l’atenció i relaxació del nen. Si hi hagués més investigació, potser seria més fàcil d’aplicar. Sinó, la comoditat del bolquer fa que moltes famílies que ho intenten, abandonin per falta de referències clares.