Aquest primer mig any hem après dues paraules noves: la primera que va arribar va ser “coronavirus”; la segona que ens han venut per acabar el confinament ha estat “normalitat”.
Si es fa de mal definir què significa “l’antiga” normalitat, es fa gairebé impossible explicar-nos què és això de la “nova” normalitat. I és que els temps moderns tenen l’habilitat de generar noves paraules per explicar nous fenòmens.
Ens espera un estiu on els rebrots, les mascaretes i el gel hidroalcohòlic seran tan protagonistes com la cançó de l’estiu i malauradament les festes majors, els gelats i la crema solar quedaran en un segon pla. Almenys això sembla ara, fins que no arribi l’esperada i benaurada primera vacuna.
En canvi, segur que no és normal que la política estatal, nacional i local aprofiti el moment per seguir fent el que massa sovint fa: poc servei i massa politiqueria. No és normal la incoherència de normes entre els diferents àmbits per on ens hem de moure els ciutadans, ni el fet que les vagin canviant sovint i aparentment sense massa coherència. S’ha fet prou cas als veritables experts?
No és normal la broma, per dir-ho suau, que se li ha fet a la cultura, en termes de marginació, a la seva presència en aquesta “nova” normalitat.
No és normal la incertesa amb què es donen directrius en el món educatiu.
No són normals els sobreesforços que ha hagut de fer la sanitat per atendre tantes persones amb uns recursos sovint tan limitats.
No és normal haver de dir a aquesta realitat normalitat, sigui nova o de segona mà. No ens podem resignar a dir-li normalitat (encara que sigui amb el prefix “nova”). Fer-ho sona a excusa per no demanar responsabilitats per la magnitud de la tragèdia viscuda.
Normalitat creiem que ha de ser sinònim de benestar i de progrés. Actualment no queda clar que s’avanci en aquesta direcció, ni a les Franqueses ni enlloc.