Fa un any vaig escriure això sobre la primavera.
Potser hi té alguna cosa a veure el fet que vaig néixer el dia que la primavera arribava ja fa uns quants anys enrere. Abans que la democràcia arribés per tornar a marxar més endavant.
Potser és el fet que s’allarguen els dies i les hores de llum ja són més que les de foscor. La gent comença a desar abrics i robes d’hivern i vesteix més fresqueta i amb més alegria. Aquesta alegria es comença a sentir a les terrasses i a les places del poble. La gent torna a prendre el carrer i els nens i avis tornen a omplir de sentit l’espai públic.
Potser és la natura que ens envolta que ens torna a inundar amb el verd de les herbes, el vermell de les roselles, el blanc de les flors d’ametller i el cant dels ocells. Només heu de caminar uns minuts al voltant del nostre poble i ho podreu comprovar. Tenim molta sort de tenir una natura tan exuberant al nostre voltant.
Potser és la setmana, els que tenim més sort, o els dies de vacances que se’ns ofereixen per poder gaudir d’aquest aperitiu d’estiu.
Potser és l’abril, que ens regala roses i llibres, petons i abraçades. Potser és el maig que ens regala flors i amor.
En definitiva, la primavera és la meva estació preferida i potser no n’he estat conscient fins ara. El que tinc clar és que l’alegria i l’olor de la primavera ens ha d’acompanyar la resta de l’any.
Només puc dir que des de casa, des d’aquest confinament trist i esperançat, continuo pensant el mateix. I ja falta menys per poder-ne gaudir. Molta força a tothom.
Lletraferit