Tot i que nascut a Granollers, aquest escultor i escenògraf s’ha instal·lat des de fa temps al nostre municipi.
L’autor de les carrosses de la cavalcada de Reis de Canovelles (un encàrrec que pot portar moltes hores de feina al darrere) és veí de Llerona i es diu Rosendo Porro Cuesta, més conegut com a Rosen. En Rosen és un artista amb múltiples facetes (escultor, escenògraf…) que té el seu taller, L’Enclusa, a Can Marcé de Corró d’Avall. Amb ell repassem la seva trajectòria i els projectes que ha dut a terme, a més de la seva tasca creativa.
De petit pensaves que series artista?
Jo dibuixava molt, sobretot a l’escola. Durant un mes no vaig poder anar a escola, i ma mare m’explica que no vaig parar de pintar cares en un pot. També inventava.
I per això et vas formar com a artista?
Vaig estudiar a l’Escola d’Art de Vic i em vaig especialitzar en il·lustració. Després, vaig decantar-me per la forja, i tot i que gairebé no sabia què era, em cridava l’atenció! La combinació de foc, ferro i soroll em va portar allà i m’hi vaig trobar molt còmode. De fet, feia escultura i fundició, i també vaig conèixer la ceràmica.
Encara recordo els tallers als soterranis de l’Escola. Teníem uns mestres que ens donaven llibertat: tota una responsabilitat! Eren molt bons. Destacava en Pep Ricart, un escultor molt reconegut, que feia la seva obra a classe. I jo el vaig ajudar per anar a Artexpo, la reunió de totes les galeries d’Espanya.
I com va començar la teva trajectòria professional?
Em va sortir una feina de ferrer a través de l’Escola, on vaig aprendre moltíssim. Però consistia en fer peces per a obres, com baranes o portes, i vaig veure que allò no era el que jo volia. Així que vaig decidir anar un dia a Sant Pere de Vilamajor a conèixer en Josep Plandiura, un artista que treballa el ferro, i demanar-li un espai. Va estar entusiasmat i em va deixar anar a treballar amb ell. I així van començar les feines: la creu de 4 metres per a l’església de Sant Pere de Vilamajor, una làmpada de 400 kg a Santa Coloma de Gramenet, i altres a Sant Celoni, a Barcelona i fins i tot als Estats Units.
I amb en Josep Plandiura encara manteniu la relació?
Sí, puntualment. Gairebé no fallo mai en el muntatge de les seves escultures. De la que n’estic més orgullós és la que vam muntar a l’entrada de Parets que fa 15 metres i pesa unes 3 tones. I la més grossa està al Prat de Llobregat. Que siguin coses excepcionals, m’agrada.
També vas estar treballant un temps a Canovelles?
Sí, en un programa que es deia Dinamo, formant joves en risc d’exclusió social. Allà fou quan em van proposar per primera vegada encarregar-me de les carrosses de Reis. Vaig fer un disseny, i amb un company elèctric i els estudiants les vam tirar endavant. Cada any, i en porto uns 10, hi començo a treballar un o dos mesos abans. Sempre s’han de fer retocs, afegir peces noves, introduir novetats…
I quan es va acabar aquest programa de Canovelles…?
Vaig saber que al Poble Espanyol de Barcelona hi havia lloc per a artesans i artistes. Vaig estar-hi un temps, però quan va néixer la meva filla em vaig adonar que passava molt temps fora de casa i que no em compensava. Vaig instal·lar-me primer a les Franqueses, després en un espai compartit a Granollers i ara torno a estar aquí.
Com arribes a Llerona?
Jo sóc fill de Granollers, però a tocar del límit amb Canovelles. Sovint, quan sortíem en bicicleta o a caminar amb la meva parella, anàvem a l’església de Llerona. I quan vam buscar un lloc per instal·lar-nos, casualment el vam trobar allà al costat. Ara em costa imaginar-me lluny de Llerona, molt pròxim a la natura!
La natura és font d’inspiració?
En la natura hi ha totes les formes. No podem ser originals. Els artistes durant el dia introduïm informació dins nostre. Després la tens al cap i la canalitzes.
Has muntat alguna escultura a les Franqueses?
De moment, no. Però he rebut encàrrecs com el que em van fer els tapissers De la Torre de Corró d’Avall. Necessitaven una escultura d’un 600 per a la Fira del Motor. A la Fira, la van veure els de la Galería Villa del Arte i em van demanar per exposar-la. Gràcies a la difusió que van fer, s’ha fet més visible la meva feina. També he col·laborat amb una empresa d’aquí que fa escenografies per a publicitat, pel·lícules o sèries, una de les quals es va gravar a Llerona.
De cara al futur, quins projectes tens?
Espero continuar treballant en l’escultura, l’escenografia i els elements mòbils com les carrosses. Tot i així, la vida de l’autònom és incerta i sempre et trobes a la corda fluixa. El dia en què feia fotos del 600 en un lloc públic, va passar una mare de la classe de la meva filla i em va dir: Això ho fas tu? Ets artista! Explicat així sembla fàcil, però no ho és.
I compensa tant d’esforç?
Per a mi, la inspiració fa que expliqui coses a través de l’escultura. Tot i que a la vida es compta pels beneficis econòmics, quan faig coses creatives, no miro el temps; hi ha alguna cosa que fa que m’hi trobi a gust. He d’estar al 100% de convençut de com queda. Després la gent ja valorarà si l’ha emocionat o no.
Com a artista, què demanaries a les administracions?
Hi hauria d’haver més espais per a artistes potencials de qualsevol disciplina, perquè els joves que vinguin darrere es trobin còmodes. Hi ha molta gent amb coses a dir; l’art s’ha de compartir. I si pot ser, al carrer. Hem de donar més suport a la cultura, i donar més confiança als joves i nens que encara no saben que són artistes, però que ho són.