Avui ens fan de memòria del temps el Joaquim Oliveras Ulldemolins i els seus dos cunyats, Jaume Baró Palaus i M. Rosa Bové Castellsaguer, en nom de la família Oliveras, masovers de can Bolet des de 1812 i fins gairebé als anys 1980, més d’un segle d’història, que costa poc de dir, i la Montse Vilarrasa Andreu i el Josep Serra Golsa, propietaris de la casa des del 1989, quan el Josep la va comprar, perquè els masovers ja no hi vivien i estava en venda.
Joaquim Oliveras i la seva muller
Som a baix al pla de Llerona, al camí de ca l’Enrani, la primera casa que trobeu amb un rètol on hi ha, precisament, un bolet dibuixat, perquè som a can Bolet.
Estem parlant d’una casa de pagès amb més de 200 anys d’història. Quan els pregunto d’on ve el nom de can Bolet, ningú ho sap del cert, però ens expliquen que segurament ve del fet que tant ca l’Enrani i can Bolet eren cases molt a prop del bosc o “ran del bosc”, significat de ca l’Enrani, i potser s’hi va trobar un bolet molt gros… També es diu que com que a la casa hi ha una acàcia i s’hi fan bolets amb un xic d’humitat… No se sap pas! Sí que saben que can Quim Bolet es diu així perquè un fill de can Bolet es va fer una casa i es diu Quim, però això ja és una altra història.
En el llibre Santa Maria de Llerona. Un poble amb arrels de Joan J. Vallicrosa recull el nom Alrani Xic amb un interrogant abans de Bolet. Conservem l’interrogant.
El Joaquim o com n’hi diuen “en Quimet” o “en Bolet” em diu que ha fet la genealogia dels Oliveras nascuts a can Bolet, tots masovers de la casa en propietat de Trias de Bes en el seu moment i recula a l’any 1812, amb el primer Oliveras, que sembla que venia de Samalús. Els avis, Joaquim Oliveras Arimon i Rosa Rodoreda Casellas, de Llerona i de l’Ametlla respectivament, van viure a la casa, com van fer els seus pares, Francisco Oliveras Rodoreda i Maria Ulldemolins Mas i més tard va fer el Joaquim Oliveras amb la seva muller, Rosa Baró Palaus de Granollers durant quinze anys. La parella va viure-hi amb els pares del Joaquim, fins que ell va anar deixant la pagesia i es va fer una casa a les Franqueses, on viu ara. En Joaquim em diu que eren pagesos petits i que feien agricultura de supervivència: sembraven blat, patates, faves… Primer van tenir vaques, un cavall per conrear i més endavant porcs… i la casa es va anar reformant i van afegir-hi corts. Als dotze anys va haver de deixar l’escola per anar a ajudar el seu pare al camp, tot i que a les tardes el factor de l’estació, Ángel Aguado, li feia classes de repàs. El Joaquim recorda que ca l’Enrani i can Bolet eren dues cases que gairebé ho compartien tot: compartien pou fins que van posar l’aigua viva l’any 1944 i van fer pous i una bassa. També compartien el rec…, perquè totes dues tenien el mateix propietari. Em diuen que abans “era un altre món”. Tenien incomoditats, però hi estaven acostumats, perquè era la vida que es vivia. Com a masovers, recorda que havien de donar un terç de la collita, d’acord amb el contracte de lloguer. Quan li pregunto si enyora can Bolet em diu que no ho sabria dir, perquè fa molt temps que en va marxar i era masover, no pas propietari, tot i que cada dos per tres va a veure la Montserrat de ca l’Enrani, perquè hi té una bona amistat i són com germans. Sí que em diu que la carretera que va a l’Ametlla no existia i que hi havia un camí de carro, tot i que hi passava el camió de recollir la llet. M’explica que quan va acabar la guerra ell tenia 3 anys i el pare va haver de tornar a “arrencar les terres”. Pensem que davant de la casa hi va haver el camp d’aviació i es va haver de treure grava i molts rocs per tornar-hi. D’això, ja fa molts anys!
En Josep Serra, propietari actual de la finca, tot i que és nascut a Manresa, diu que de jove ja va venir al Vallès i sempre li ha agradat i per això s’hi ha quedat a viure. La Montse és de la Garriga. Abans diu que havia estat en una casa de lloguer a prop de can Roqueries fins que va saber que can Bolet es venia, van fer tractes amb el propietari Trias de Bes i van reformar la casa. Té, però, un quadre de can Bolet que els va fer una amic seu tal com era abans, perquè tot i que busquem fotos de la casa, abans, no se’n feien. La il·lusió de la Montse i del Josep era tenir una casa de pedra amb un pati gran, molt a prop de tot i amb molta pau i això és justament can Bolet. N’estan enamorats, de la casa. Tot i que quan la van comprar es va haver de reformar, s’ha intentat mantenir el que s’ha pogut. Diu el Josep que segurament hi havia hagut alguna reforma anterior, com ens ha explicat el Quimet, perquè quan van modificar el portal per centrar-lo més, hi van trobar parets mestres. En Josep diu que recorda molt bé com era: un rebedor, una escala que anava cap a dalt i que aquesta no s’ha pogut conservar, la cuina menjador i una quadra on hi tenien la mula i el cavall, i una altra on hi havia el carro. Quan van reformar l’escala van descobrir un forn de llenya amagat a sota. Com que can Bolet i ca l’Enrani es comunicaven per dalt, van tancar l’accés, tot i que l’era i el pou de les dues cases sempre han estat compartits. Les bigues que s’han pogut mantenir, són les originals. L’entrada exterior abans era lateral, més arran del camí. Quan els pregunto si fan de pagès em diuen que no en saben fer, de pagès.
Quan els demano alguna anècdota, la Montse de seguida m’explica com la va sorprendre la solidaritat dels veïns quan feia poc que vivia aquí: un veí va comunicar-li un enterrament i no sabia ni quina era la casa de què li parlaven ni la persona de qui parlaven o quan hi ha alguna adversitat, els veïns de seguida fan pinya. També m’expliquen que fins fa ben poc tenien llet fresca perquè a ca l’Enrani hi havia vaques. Això no té preu.
Mentre m’expliquen com han anat reformant la casa, picant la pedra per fer-la més acollidora, atien una llar de foc petita, però que dona caliu a una casa que sempre ha estat “casa germana” de ca l’Enrani, com ho són els mateixos veïns. Can Bolet, tot i haver canviat de propietaris, conserva el nom i el misteri de saber d’on ve aquest motiu.
Gràcies per ajuntar nous propietaris i masovers d’una casa que és un xic memòria de tots plegats. Gràcies Joaquim, M. Rosa, Jaume, Montse i Josep per fer-nos de memòria del temps i per molts anys!
Montserrat Pocurull Roca