Tots els dies anem amunt i avall
sense molt temps per reflexionar;
cada jorn forma part d’un degotall
en què el present poc hi té a comptar.
Voldria demanar a aquest infant
que tots hem estat, deixar-me el seu llapis,
per dibuixar un futur més radiant,
però l’avui no permet que te n’escapis.
Voldria demanar al mateix infant
que em deixi la goma per esborrar
allò que ens corprèn i ens va desgastant,
les pors que ens impedeixen avançar.
I aquest passat de vida no volguda
empetiteix mentre el temps veus passar,
per acabar com cicatriu gruixuda
que del cos costa tant d’eliminar.