Les flames davant meu, reflectint als meus ulls una ciutat que es cremava sencera. El fum devorant-nos a tots i fent-nos plorar. L’asfixia d’una nit on era impossible respirar. Llençaven pedres els nostres germans, llençaven pedres els que no ho eren.
Vaig preguntar a la ciutat d’on sortien totes aquelles fogueres. I la ciutat em va respondre que el foc sempre surt del cor. Vaig preguntar a la ciutat si es volia cremar, si volia ser presa de les flames, i ella em va respondre que sí, que el seu cor era tan immens que es volia entregar, que ho volia donar tot. Vaig preguntar a qui estimava aquell cor tan gran, i ella em va respondre que no era amor, sinó passió. I quan vaig voler saber qui era el destinatari d’aquella passió, em confessà que l’amor acostuma a ser per a aquells que ens envolten i que, en canvi, la passió sol recaure en aquells a qui no podem tenir al nostre costat.
Vaig preguntar també d’on sortien totes aquelles pedres que no paraven de volar i rodolar. I em va dir que eren les pedres dels murs que intentàvem enderrocar. Vaig preguntar com era possible que volessin tan alt i tan lluny aquelles pedres tan pesades, i em va confessar que, en realitat, no eren tan pesades. Em va assegurar que eren molt més lleugeres que molts dels desigs que volaven sobre els nostres caps. I quan vaig voler saber quins eren aquells desigs tan pesats, la ciutat va fer un silenci trist, cansat, constitucional. Sí, constitucional.
Aquella nit tot eren crits. Moviment i soroll. Foc i fum, molt de fum. Cops metàl·lics sobre unes llambordes que s’anaven desencaixant del sòl a mesura que anaven omplint bosses i sacs. Caputxes negres dins d’una nit negra. Guspires de foc dimensionant la fosca.
Com si fos un estranger, un home abatut que observa un quadre estrany des de lluny, vaig seure sobre un munt de runes. Tranquil, relaxat. Com si tot allò no anés amb mi. Vaig treure una de les últimes cigarretes que em quedaven a la capsa, vaig buscar un encenedor i, quan el vaig tenir davant del nas, vaig fer girar la pedra amb força. Davant meu es va erigir una llarga flama blanca. No vaig encendre la cigarreta. Cansat, amb la mirada perduda, vaig passar una bona estona amb el dit prement l’encenedor, jugant amb aquella flama davant dels ulls, observant el dibuix que feia sobre el fons de la nit.
Ka