La casa El Molí la van fer els avis de la Núria i la Montserrat: el Jaume Fontcuberta de can Jubany i la Mercè Pujol de ca la Rossa. Se suposa que van comprar el terreny i van fer-hi la casa primer i, després, el molí. El Jaume ja venia d’una casa on hi havia molí, però d’aigua: can Jubany. Em diu la Núria que els pares es van casar “quan van inaugurar l’escola Joan Sanpera”, actual Ajuntament de les Franqueses, l’any 1912.
El Jaume i la Mercè van tenir dues filles: l’Antònia, que es va casar amb el Rafael Riera i van tenir tres fills: la Mercè, el Rafael i el Lluís, i la Pepeta, coneguda com la Pepa del Molí, que es va casar amb el Jaume Lloreda de can Lloreda i van tenir quatre fills: la Núria, el Jaume, la Montserrat i el Julià. Malauradament ni el Jaume ni el Julià són amb nosaltres. El Julià ens va deixar molt jove i el Jaume no fa gaire. Tant la Núria com la Montserrat em diuen que al Jaume li hauria agradat molt ser en aquesta conversa, perquè era una institució: patriota de Llerona, del Barça i de Catalunya, i li agradava moltíssim recordar les cases i la gent del poble. El nostre homenatge.
Sabíeu que la primera casa de Llerona que va tenir electricitat va ser El Molí? Quan tothom anava amb espelmes i llum de carbur, El Molí necessitava electricitat per fer moure les moles i d’aquí el fet.
L’avi Jaume va ser el primer moliner de Llerona. Va seguir-li la professió el gendre Jaume, que feia de moliner al vespre, a més de fer de pagès, perquè El Molí era una casa amb bestiar i terra també: tenien conills, gallines, vaques i venien llet. L’àvia va fer de guardabarreres a la via, quan el pas era a l’Ajuntament, perquè no hi havia el pont, i la mare també en va fer. Era una casilla molt petita. La Núria diu que recorda com la iaia deia que “guanyava una pesseta cada dia”.
I és que abans tothom sembrava per poder tenir pinso i per això tothom portava el gra a moldre: blat, blat de moro… per fer el pinso per al bestiar.
La mare era coneguda com la “mare dels sacs de 100 quilos a l’esquena”, perquè era molt valenta i descarregava del carro els sacs de 100 quilos dins del molí.
La Núria em diu que enyora l’ambient d’El Molí: entre la brigada de Renfe, la gent que venia a comprar llet o que venia a moldre, la quitxalla de tot arreu que venia a jugar, era un xic la casa de tothom. “Pensa que algú venia des de Samalús amb el morralet per al cavall i el dinar mentre esperava la molta, perquè abans venir i tornar en carro era un temps preuat.” 
“Ens ho passàvem bomba! Recordes el temps de la matança?”, diu la Montserrat a la Núria. “Tothom qui venia a buscar llet s’emportava un present del porc, perquè abans tot era així”.
La Núria diu que com que al pou hi havia molta aigua, hi havia gent que venia amb el carro a buscar aigua, també.
“Pensa que la relació amb el veïnatge era molt maca. T’ajudaves molt”, diu la Montserrat. “Fins i tot es podia deixar obert. El pare no tancava mai. T’ho imagines, ara?”.
Al temps dels segadors, s’havia de portar el tiberi al camp on segaven: torrades i taronges al matí… “Au, agafa el cistell i fins a la caseta de mistos de can Ganduxer o a la Feixa Llarga cap a can Màrgens. Després, sopaven al menjador i dormien a l’entrada on els fèiem un jaç”. “El dia de batre igual: hi havia tanta gent i tanta colla!”. “També havíem fet conserva de tomàquet i rentàvem els pots amb sorra” o fins i tot havíem fet sabó”.
“La mare rentava la roba al safareig. Encara recordo com feia la roba blanca els dilluns, quan deixava l’escudella que s’anés fent, i els dimarts feia la roba de color. La mare no tenia mai fred i anava sempre amb màniga curta, fes el temps que fes.”
“Hem tingut una infància i una joventut molt maca. Hem estat entremaliats perquè abans es buscava divertiment en tot. Teníem una màquina que treia el blat de moro dels espigots. Era estrany que no acabéssim a les golfes a cop d’espigot. Quan es fonia una bombeta, la posàvem a les roderes del camí i quan passava el carro del Pere de l’Oller el cavall s’espantava i nosaltres rèiem. Encara porto traus d’anar en bicicleta. Baixàvem des de l’Ajuntament i ens parava el paller.”
La casa al principi era tota de pedra, sense arrebossar, amb les lletres El Molí gravades i a sota les inicials de l’avi JF. Era molt gran. Ara està arrebossada. Tenia una entrada amb un gran passadís, un menjador i una cuina. El molí era al davant i arribava fins al darrere.
A dalt hi havia tres balcons, una sala amb l’habitació de l’àvia, la dels pares, la d’ells i la del Jaume. A dalt hi havia el “quarto” del blat, el “quarto” del porc i vam ser dels primers que van tenir bany a dalt. A baix, la comuna.
La mare, quan sentia el repicar dels picarols de la tartana del pare quan tornava de Granollers, on anaven el dijous a El Rengle o a buscar el pa de tota la setmana, ja posava l’aigua a l’arròs perquè sabia que ja arribava. Us ho imagineu? Eren altres temps!
De mica en mica, els temps van anar canviant i ja no es va plantar per fer pinso i els pinsos es van convertir en industrials i el molí va deixar de funcionar. La casa es va vendre, però encara hi podem veure la mola al jardí. Les parets conserven la memòria de totes aquelles moltes, la memòria d’un molí que va ser viu tant de temps.
Quan els pregunto pel soroll del tren, em diuen que quan t’acostumes a un so ja no el sents i és el que passava amb el tren.
Mirant la casa, mirant la gran era al costat de la via i tirant enrere en el temps, fa goig poder fer de memòria d’una casa tan important per al poble. Gràcies, Núria i Montserrat per haver-nos fet de memòria del temps i transmetre’ns amb aquesta il·lusió i estimació aquell temps d’abans. Per molts anys!
Montserrat Pocurull Roca