Hi havia una vegada un pirata que es deia Ferric. Era el capità del seu vaixell i, juntament amb la seva tripulació, buscava un gran tresor amagat en una illa de l’oceà Atlàntic. Segons deia, aquella troballa els convertiria a tots en homes molt rics, però ja feia més de cinc anys que buscaven i no havien trobat res de res!
Malgrat tot, el capità Ferric no es rendia i estava disposat a seguir cercant el tresor costés el que costés.
Ara bé, cada cop estava més enfadat per no trobar-lo. Un dia, després d’una forta tempesta, un dels pirates va veure les restes d’un naufragi i s’hi van apropar. Quan van ser a tocar de les fustes que suraven, van veure una noia agafada a un tauló que demanava auxili:
— Com et dius? —va cridar el capità Ferric des del vaixell.
— Clàudia —va respondre.
— Dona’m un motiu per acollir-te a bord.
— Soc molt intel·ligent.
— Vaja… Molt intel·ligent? Tant com per trobar tresors? Fa cinc anys que en busco un. Creus que em pots ajudar a trobar-lo?
— Segur que sí —va contestar la Clàudia, a qui li feien molta por els pirates, però sabia que, si no la salvaven, al mig del mar tenia poques probabilitats de sobreviure.
Aquella resposta va agradar al capità Ferric, que va acceptar que pugés al vaixell i li va oferir menjar i beure perquè es refés.
Al cap d’una estona, quan la Clàudia ja estava una mica recuperada, el capità Ferric li va explicar:
— Fa anys que busco un tresor i, si ets tan intel·ligent com dius, hauràs de trobar-lo.
— Deixa’m sis dies i et diré on és el teu tresor–—va assegurar la noia.
— I ara! Què em dius? Fa anys que el busco i no he tingut pas sort. Ara, amb tant poc temps, tu em diràs on el puc trobar? Mira que, si m’enganyes, et llançaré a l’aigua i seràs l’aperitiu dels taurons!
La Clàudia, de fet, no en tenia ni idea d’on podia ser aquell tresor, però intuïa que ben aviat vorejarien la costa i comptava escapar-se tan bon punt veiés terra ferma.
Així, doncs, va decidir fer veure que rumiava on era el tresor, mentre tafanejava el vaixell per dins. Era la primera vegada que trepitjava una nau pirata i es va adonar que estava en molt bones condicions! I no només això, sinó que la tripulació feinejava a tota hora i semblava que s’avenien molt! Allò la va sorprendre. Sempre havia sentit a dir que els pirates eren dolents, mandrosos, bruts i malparlats, però aquells no ho semblaven pas. No paraven de treballar, reien, anaven ben nets… l’havien salvada i la tractaven molt bé! Només el capità li havia semblat una mica poca-solta amb allò de voler llançar-la al mar…
Va decidir parlar amb cadascun dels pirates i va descobrir que tots ells estaven molt contents del capità. Tots coincidien que era molt bo, que sempre s’havia portat molt bé amb ells i que feien tot allò que els manava perquè confiaven plenament en ell. La Clàudia es va quedar molt parada, a ella no li havia semblat pas gaire agradable!
Parlant amb uns i altres, va saber que el capità Ferric els havia acollit en el seu vaixell quan no tenien res per menjar, o quan ningú els donava feina ja que havien comès alguns robatoris temps enrere.
Un pirata d’avançada edat se li va acostar i li va dir que coneixia bé el capità i estava segur que només tenia al cap trobar el tresor per no pensar en la desgràcia que havia patit en perdre la seva família anys enrere. Ja feia uns quants anys que en Ferric havia comprat aquell vaixell i, amb el temps, l’havia anat reformant mentre acollia persones que l’acompanyessin a buscar el tresor somiat.
Durant cinc dies, la Clàudia va poder parlar amb tota la tripulació i, de mica en mica, va anar descobrint on era aquell tresor que durant tant de temps havia buscat el capità Ferric. Va decidir que no fugiria i, al migdia del sisè dia, el capità va preguntar-li si havia descobert on era el tresor que buscava.
— Sí.
— Què dius ara! Com pot ser que ho sàpigues? Diguesm’ho i marxem ara mateix a buscar-lo! Vols un mapa de l’oceà? —va exclamar esverat en Ferric.
— No em cal ——va dir la noia.
— I doncs? — I com hi arribarem?
— El tresor es troba en aquest mateix vaixell.
— Però què t’empatolles? Ja et vaig dir que no m’enganyessis! En aquest vaixell no hi ha cap tresor. Me’l conec pam a pam! Parla o et llançarem als taurons.
— Sí, parla! —van cridar els altres pirates, tan desconcertats com el capità.
— Aquests dies he pogut comprovar que el tresor que busques el tens al vaixell. És la teva tripulació! Ells són el tresor, et seguirien allà on anessis i farien tot el que els diguessis perquè confien en tu. Per a ells, ets una persona molt important, que els dona seguretat i protecció. Ets una persona valenta… ets el seu guia. Quants anys fa que naveguen amb tu?
— Més de cinc —va respondre en Ferric, que semblava haver-se quedat sense paraules.
— Has procurat donar-los menjar i un llit, els has protegit amb les teves decisions i t’has arriscat pensant en ells…
— I què vols dir amb tot això?
— Per a ells ets la millor persona que han conegut. Ets el seu tresor. No et segueixen per trobar cap botí, sinó perquè amb aquesta recerca omples d’il·lusió les seves vides. Quan estaven tips de passar penúries, de ser maltractats o d’estar sols, quan no sabien què fer amb la seva vida, tu els vas donar una oportunitat. Cap d’ells t’abandonaria. —La Clàudia va callar un moment—. Tens família, capità?
— No —va respondre en Ferric. Tenia una dona i un fill, però van morir en un accident.
— Doncs, mira bé aquests homes que tens aquí davant. Ells s’han convertit en la teva família, en el millor tresor que puguis tenir. No busquis fortunes que no existeixen perquè al vaixell tens el que fa anys que busques
— La llancem als taurons? —va interrompre un dels pirates.
En Ferric, després d’un llarg silenci, va dir:
— No, deixeu-la. Té tota la raó. Des que la meva dona i el meu fill van morir, m’he capficat en un botí que ni tan sols sé si ha existit mai… Us he fallat i us demano perdó.
— Perdó, capità? Per què? —va dir-li un altre pirata. Ja has sentit la Clàudia. Ens has tractat molt bé des del primer dia i, gràcies a tu, ens tenim els uns als altres i hem viscut aventures inoblidables. Oi que sí, pirates?
— Sí!!!! —van cridar tots junts.
— Però, ara que hem descobert que el nostre gran tresor és l’amistat, què farem? —va preguntar el capità a la Clàudia.
— Tinc una idea! —va dir la noia—. Pertanyo a una família important de comerciants. Necessitem vaixells grans com aquest i mariners experts que coneguin els mars i oceans com vosaltres. Podríeu treballar amb nosaltres i no us faltaria de res.
Després de parlar-ho amb la resta de pirates, el capità Ferric va dir: — Tracte fet! I aquella mateixa nit, tots junts van celebrar la descoberta del tresor que buscaven i el canvi de rumb en les seves vides.
FI
Autors:
Toni Argent Ballús
Núria Ramon Díez