Avui ens fan de memòria del temps l’Assumpció Gallifa Puig, l’Antonio Martos Velázquez i els seus dos fills, l’Imma i el Toni. Som a ca la Mercè.
S’hi arriba pel camí de ca l’Ànima i de veïns tenen can Parets del Pla (abans cal Barber), can Xico (l’antic 
pastor del poble), ca l’Ànima, can Manent (abans la perruqueria) i l’Assumpció recorda molt especialment can Bassó, a tocar, amb un pati ple de gallines. Ja ho veieu, un poble petit, però amb tots els serveis, ja que un xic més enllà, a can Coll d’Oca, avui can Bufí, hi havia una botiga de carn, al pis de dalt hi havia una sala de ball i també era un cafè. Encara hi havia una altra sala de ball a la sala de can Bou i una altra botiga a can Gregori.
Per què la casa es diu ca la Mercè? Hem anat a veure el Josep Llampallas, que ens ajuda a recular abans que la família Gallifa Puig visqués en aquesta casa. Sembla que tot apunta que el nom de ca la Mercè o el de ca la Sastre ve segurament del nom de la tieta del Josep Llampallas, que hi va viure un temps de lloguer, ja que es deia Mercè i el sobrenom de “ca la Sastre” deu venir perquè feia “de sastre” o el que en diem modista. Després hi va viure el seu fill Jaume i la jove Quimeta, fins que la casa sembla que va quedar abandonada.
L’àvia Ramona, els pares de l’Assumpció: Josep Gallifa Molist d’Aiguafreda i Maria Puig Padrós de Collsuspina i el seu germà Andreu van viure primer un temps a can Moret i més endavant van venir a viure a ca la Mercè de lloguer. El pare de l’Assumpció segurament hi devia haver vingut a segar i devia agradar-li la casa. L’Assumpció recorda que el seu pare deia que quan hi va venir a viure hi havia unes herbes altíssimes. Feia temps que no vivia ningú.
Ca la Mercè és una casa centenària, que potser va començar sent una barraca d’hort. Sembla indicar-ho un armari encastat que s’ha trobat fent obres i que estava emparedat, o el que explicaria que on hi ha l’entrada avui, arran d’escala, hi hagués una llar de foc. És possible que al principi fos una estança petita i que més endavant s’anés ampliant. L’única inscripció que trobem en una finestra és molt nova, de 1959. De ben segur que les parets tenen molta història viscuda. L’Assumpció ja va néixer a ca la Mercè. Són dos germans: l’Assumpció i l’Andreu. Ella diu que és una radioaficionada des dels 15 anys i que va conèixer el seu marit Antonio, d’Almeria, per ràdio. Ell vivia a Granollers i coses del destí! Quan l’Assumpció es va casar van estar un temps de masovers a can Vidal i després van tornar a “casa” a viure amb els pares d’ella. El propietari de ca la Mercè, Josep Bassa Blanché, de Granollers, va oferir comprar-la i així va passar a ser propietat de la família. La casa, però, necessitava reformes. Mitja teulada era de canyís i fang, i diu l’Assumpció que quan plovia havien de posar palanganes i anar amb paraigua a dins. El sostre era doble, de rajola catalana. Tampoc hi havia bany, només hi havia comuna.
L’estructura es pot dir que és la mateixa que ara, però s’ha anat ampliant. S’han mantingut tots els elements que s’han pogut, perquè tant a l’Assumpció com l’Antonio els agrada preservar tot allò antic, com dues grans pedres que ens condueixen a la cuina i que van sortir fent obres, les arcades, part de totxo o paret inicial, finestres… i si no, s’ha intentat restaurar-ho o fer-ho igual, com és el cas d’un capitell molt original que hi ha a l’entrada de la casa i que l’han restaurat copiant l’altre.
A ca la Mercè vivien de pagès, però és que abans amb quatre porcs, gallines, conills, ànecs… n’hi havia prou per viure. El dijous s’agafava el Santa Digna i s’anava al Rengle de Granollers a vendre el bestiar. Amb el que en treien compraven i pagaven el pinso.
Ara només tenen un hortet per tenir quatre tomàquets, patates, cebes, alls o pebrots i tant l’Assumpció com l’Antonio tenen altres feines. Encara formen part de regadors del rec de can Bou, tot i que no el fan servir: mitja hora de rec, els dimarts. I és que l’Assumpció diu que “li agrada molt la terra” i que això “li ha inculcat l’àvia Ramona”. Recorda com anaven al bosc de can Màrgens a buscar llenya o a collir bolets en aquest mateix bosc o en el de can Riambau. Té un especial record per l’àvia. Amb la mare havia anat a rentar al safareig de davant de can Gregori. A més de rentar, diu, s’hi feia safareig.
Tant l’Antonio com els fills recorden com eren de bons els rostits que feia la mare de l’Assumpció, la Maria. I m’ensenyen una cuina econòmica que deu ser el secret d’aquestes receptes de canelons o del senglar amb patates que l’Imma diu que era per llepar-s’hi els dits. La cuina econòmica, m’expliquen, és un estri multifunció, ja que a més serveix d’estufa tot l’hivern a la planta baixa de la casa. Un bon record d’altres temps!
L’Antonio diu que la Maria anava un dia a la setmana a fer-la petar amb la Maria de ca l’Ànima, la veïna, i s’intercanviaven ous o fruita. El bon veïnatge dels pobles!
El pare de l’Assumpció havia treballat a cal Ferreret fent envelats i ella va tenir el privilegi de poder tenir un envelat fet a mida a casa seva per celebrar el dia de la seva comunió. Sí, sí, ca la Mercè convertida en envelat per a un dia tan especial.
L’Assumpció diu que quan se li va morir la mare va “morir”, en part, la memòria històrica de casa seva. Ella es preocupa de recuperar-la. Diu que caldria que a totes les cases visquessin com a mínim dues generacions, perquè la convivència amb els avis, amb penes i alegries, ensenya valors. Tal com diu l’Imma, no té amigues que hagin pogut viure a casa amb els pares i els avis. Ella, el seu germà, els cosins i els amics han jugat molt, però també han anat a collir patates tots plegats, perquè quan tocava, diu, “ens hi posàvem tots”.
L’Assumpció diu que ca la Mercè és una mica com una casa “de portes obertes”. Hi ve tothom i de totes les edats i li agrada que sigui així. Ella es considera molt feliç, perquè des de ben petita amb qualsevol cosa: amb formiguetes, el tricicle… ha “disfrutat” molt, i també amb la mare i el pare.
Va anar a l’escola can Patusca, que considera una escola republicana amb molt bon aprenentatge. Quan feia calor, diu que anaven a La Verneda a fer la classe, al costat de la riera, que era molt pla. Després, va anar a l’escola que hi havia on ara hi ha el Consell de Poble, amb la Maria. Em descobreix dues grans passions: la pintura i fer ceràmica. La casa és una autèntica sala d’exposicions!
L’Assumpció i l’Antonio estimen Llerona i han preservat una casa pairal que de ben segur té molta més història viscuda a les seves parets. Assumpció, Antonio, Toni i Imma, gràcies per haver-nos fet de memòria del temps i per molts anys!
Montserrat Pocurull Roca